Reportatge
Barcelona

Porcel, ambiciós i incòmode

El Palau Robert repassa la trajectòria de Baltasar Porcel a través de tres eixos:#els orígens mallorquins, l’esperit viatger de l’autor i la voluntat de descriure les perversions del poder. La mostra, comissariada per Julià Guillamon, reivindica sobretot, el Porcel de les dècades dels 60 i dels 70

Porcel, ambiciós  i incòmode Zoom

La vida de Baltasar Porcel es va acabar abans d’hora, poc després que l’escriptor fes 72 anys. Les seves dues últimes novel·les, Olympia a mitjanit (2004) i Cada castell i totes les ombres (2008), oferien una mirada complexa i crítica amb el present: a la primera s’ocupava de la Mallorca turística i especulativa; a la segona es fixava en alguns dels punts calents de la Catalunya governada pel tripartit. Poc després, el tumor cerebral que li havien diagnosticat el 2006 -i del qual s’havia recuperat- va revifar amb virulència i va aconseguir derrotar l’autor. Va ser l’1 de juliol del 2009.

Sis anys després, i en ple procés de recuperació d’algunes de les novel·les de l’escriptor -La Butxaca acaba de publicar El cor del senglar i L’emperador o l’ull del vent-, el Palau Robert presenta l’exposició Baltasar Porcel. Mallorca, Barcelona, el món, comissariada per Julià Guillamon. Es podrà veure fins al 28 de febrer, i poc després la mostra viatjarà al CaixaForum de Palma, on es podrà visitar des del 2 de juny del 2016 fins al 8 de gener del 2017. “He volgut recuperar el Porcel inicial -admet Guillamon, que en els últims anys ha dedicat mostres a la literatura catalana de l’exili, a editorials com Quaderns Crema, Club Editor i Proa, i a autors com Salvador Espriu-. Des que va aparèixer Solnegre el 1961 hi ha diversos Porcels. El de la dècada dels 60 i els 70 és menys conegut que el de després. Preparant l’exposició m’he adonat que el Porcel inicial és una bèstia molt grossa des del punt de vista literari, personal i professional”.

Unes arrels mítiques

De ‘Solnegre’ a l’autoficció

d’‘El cor del senglar’

Abans d’arribar a Barcelona el 1960, Baltasar Porcel i Pujol -nascut a Andratx el 14 de març del 1937- ja havia debutat amb una obra de teatre, Els condemnats (Moll, 1959). Des de la capital catalana va començar a treballar el mite d’Andratx, que creixeria en diverses novel·les, des de les primerenques Solnegre (1961) i La lluna i el Cala Llamp (1968) fins a Cavalls cap a la fosca (1975) -Guillamon diu que possiblement és la seva millor novel·la- i Les primaveres i les tardors (1986). “En aquestes novel·les hi ha tres motius que van reapareixent, els pirates de la Mediterrània, els andritxols que emigraven a Cuba, on es dedicaven a pescar esponges, i el contraban -recorda Guillamon-. El pare de Porcel treballava en un hotel. El seu tiet, en canvi, el fascinava perquè havia sigut patró d’una nau, el Cala Morlanda, i va ser a través d’ell que es va interessar pels contrabandistes”.

Baltasar Porcel. Mallorca, Barcelona, el món presenta tots els llibres de l’autor a la primera sala, on també es poden veure uns quants mapes de Mallorca, com aquell en què es detallen els “ barrancos por donde se introducían los Moros sin ser bistos ”, i un audiovisual en què els ametllers floreixen en loop. A continuació hi ha una sala on es recrea una de les sales de Can Bolei, la casa familiar dels Porcel, acarada amb els vincles entre Solnegre i l’existencialisme de l’època: entre les seves influències hi havia Albert Camus i Carlo Levi. El món d’Andratx és completat amb una sala on diverses maquetes de vaixell fan companyia a reproduccions de gravats sobre la pirateria a la Mediterrània i els surrealistes retrats de Carlos Mensa (1936-1982), que Guillamon relaciona amb personatges de Cavalls cap a la fosca. La coda del món d’Andratx arribaria el 2000, amb El cor del senglar : “Porcel ve d’un món molt senzill, i en aquesta novel·la va fer un exercici d’autoficció, explicant uns orígens mítics que es remunten a la conquesta de Jaume I”, recorda Guillamon.

El món és un article

Un periodista anomenat Porcel

En paral·lel a la trajectòria literària, Porcel es va fer un nom com a periodista en dues capçaleres: Destino i Serra d’Or. Per a aquesta última va entrevistar Víctor Català amb 96 anys, pocs mesos abans de morir, o va viatjar fins a Bèlgica per conèixer Josep Carner (les entrevistes van ser aplegades el 2003 al volum L’àguila daurada). Des del 1966, per a Destino, va començar escrivint sobre identitat i cultura mallorquines, però a finals del 1968 se’n va anar a Egipte, acompanyat del fotògraf Toni Catany, per comprovar els efectes de la Guerra dels Sis Dies. Cinc anys després va marxar a a la Xina comunista, i va oferir un retrat del país que es movia entre “la tradició i la contemporaneïtat, i els recolliria més endavant en una versió ampliada a China, una revolución en pie ”.

“Porcel es va agafant sempre a qui l’ajudarà, però al mateix temps mata els pares a una gran velocitat -reconeix Guillamon-. Va passar amb Pla, que el va fer entrar a Destino i a qui més endavant Porcel faria fora, i també amb Cela i la revista Papeles de Son Armadans ”. Si a la dècada dels 70 es va acostar a l’anarcosindicalisme, també dirigiria Destino i, durant la Transició, s’acostaria ràpidament a Josep Tarradellas i Jordi Pujol. “Porcel és el periodista que viu a prop de la política, intervé, transmet, opina”, escriu Guillamon al catàleg de l’exposició, editat per Galaxia Gutenberg. Des de finals del 1982 -i fins al 2009- Porcel va fer una columna diària per a La Vanguardia. Aquests textos “arriben al gran públic i se segueixen amb interès en els despatxos dels empresaris i a les seus dels grans partits”, opina Guillamon.

Poder i sàtira

“El desordre global”: l’última etapa de Baltasar Porcel

A partir del 1989, coincidint amb la fundació i direcció de l’Institut de la Mediterrània, Porcel va inaugurar una nova línia en la seva obra literària, “la sàtira implacable de tots els sectors de la vida econòmica, política i cultural”, segons resumeix el comissari de l’exposició. Diverses imatges gegants amb fragments de novel·les com El divorci de Berta Barca (1989) i Ulisses a alta ma r (1997) conviuen amb els catorze retrats que Miguel Gallardo ha creat basant-se en els personatges de Cada castell i totes les ombres. L’argument arrenca amb l’ensorrament del túnel del Carmel, el gener del 2005, i entre els temes que hi apareixen hi ha l’especulació immobiliària, la immigració i “el desgavell polític” dels anys del tripartit. “Porcel dispara a discreció contra escriptors, arquitectes i artistes”, diu Guillamon. L’última sala de la mostra exposa la Mallorca d’ Olympia a mitjanit a través de samarretes-souvenir i les fotografies de Marc Javierre-Kohan, que anteriorment s’ha ocupat de la Rambla de Barcelona i de Lloret. S’hi veuen turistes amb poca roba a les platges, botigues o passejant en rickshaw. Hotels. Rètols monstruosos.

“Porcel es va saber adaptar on calgués, però a les novel·les es revenjava -diu Guillamon-. Era un personatge imantat al poder, però al mateix temps mai no va deixar de ser indòmit ni gamberro”. Potser per aquesta raó els mateixos poderosos que no es perdien cap de les seves columnes preferien passar de la llarg de la seva ficció.