JORDI NOPCA

Pollock: "Tinc una visió fatalista del món"

L'autor retrata, a 'Knockemstiff' i 'El dimoni a cada pas', la vida a l'Ohio rural

Molts lectors que comencin a llegir el seu primer recull de contes, Knockemstiff , o la novel·la El dimoni a cada pas , segurament es preguntaran: és tan dur viure a l'Ohio rural, que vostè coneix en primera persona?

No, no! [Riu.] Durant molts anys, Knockemstiff -el meu poble- va tenir la reputació de ser un lloc molt dur. Jo mateix hi vaig veure unes quantes baralles de bar contundents, i fins i tot un parell de ferits d'arma blanca. Així i tot, jo m'hi sentia segur, potser perquè hi havia nascut. No va ser fins que vaig començar a escriure que no em vaig decidir a expandir la mala reputació del meu ambient.

La pudor de la fàbrica de paper on va treballar durant anys és una constant als contes de Knockemstiff . Passa el mateix amb la frustració dels personatges: són incapaços de treure-se-la del damunt.

Vaig compartir durant molts anys la frustració dels personatges. Hauria preferit viure a la ciutat, per exemple, però al mateix temps sabia que la feina a la fàbrica de paper era la millor que podia aconseguir. Igual que alguns personatges, em sentia atrapat en un entorn i vivint unes circumstàncies de les quals no podia escapar. Cal dir que a la ficció sovint és culpa dels mateixos personatges, el fet d'estar atrapats: o es tornen addictes a alguna droga o cometen algun error estúpid.

¿Creu que la majoria dels seus personatges estan condemnats?

Diria que sí... [Riu.] Quan estudiava escriptura creativa no parava de sentir que els conflictes són necessaris per mantenir el lector atent: potser jo arribo a excedir-me i tot. Reconec que no hi ha gaire redempció, en el que escric. Tinc una visió fatalista del món.

A banda dels escenaris viscuts on ambienta els contes i la novel·la, quina part d'observació personal i quina part d'imaginació hi ha en la seva ficció?

Geogràficament sóc molt precís: és un fet. Les carreteres i els rius són exactament al lloc que dic. Fins i tot l'abocador. La majoria del que explico és resultat de la meva imaginació, però de tant en tant apareix algun element que he viscut o que he observat. La botiga de dònuts i la cambrera de Bactine són reals. El hoyo de la dinamita , que explica la vida d'un assassí en un autobús abandonat, també parteix d'un fet real: vaig conèixer un tio que hi va passar dos anys, i era un lloc que em resultava molt familiar.

La violència és molt present tant a Knockemstiff com a El dimoni a cada pas. A la novel·la hi ha una parella d'assassins en sèrie, dos germans que són capaços de cometre un crim terrible -i en nom de Déu- i un pare que mata perquè amb la sang de les víctimes creu que salvarà la dona, malalta de càncer.

Vaig conviure amb la violència des de molt petit. Hi ha una imatge que m'ha perseguit tota la vida: quan tenia sis anys, la mare em va enviar a comprar alguna cosa a la botiga del poble, i mentre era allà va entrar una dona amb la cara plena de sang, després d'haver estat apunyalada pel seu marit. El meu propi pare era força violent. Era un tio dur, i de vegades perdia el control. Quan era un nen em fixava molt en la violència perquè em feia por. Després, de gran, quan bevia, vaig passar moltes hores en bars que estaven fets una merda, igual que la gent que hi anava.

A El dimoni a cada pas la religió és omnipresent. Hi ha sacrificis, misses aterridores, violacions que fa un reverend...

A casa no eren religiosos, però vivíem molt a prop d'una església i teníem veïns molt creients. Sempre m'ha fascinat la gent que és capaç de tenir creences religioses profundes. Creure que aquell és el camí, i estar-ne convençut, em sembla admirable. Jo m'he passat una pila d'anys trencant-me el cap mirant de trobar la millor manera de viure. Durant aquests dies que seré a Barcelona, probablement el que més visitaré -acompanyat de la meva dona- seran esglésies. No ho fem per devoció, simplement recordem que són pilars de la cultura occidental.

Igual que passa a les novel·les de Harry Crews i Cormac McCarthy, sexe, violència i precarietat van de bracet.

L'imaginari dels escriptors del Sud m'ha estat molt important, des que vaig començar a llegir ficció. Em sentia més proper al Mississipí de William Faulkner que al feeling novaiorquès dels relats i novel·les de John Cheever.