MINÚCIES
JORDI LLOVET

Pobres escriptors

Pobres escriptors / CÈLIA ATSET Zoom

El ministeri d’Hisenda va determinar ara fa poc que els escriptors no podien cobrar, a més de la pensió de l’Estat, cap ingrés derivat de la seva feina que superés el salari mínim interprofessional. Si un escriptor ha cotitzat amb esforç com a autònom, tota la vida, per acabar cobrant una pensió que no arribarà als 12.000 euros, només en podrà cobrar, com a fruit de la seva escriptura, uns 8.000 més cada any: tot plegat cap sou de l’altre món. Si suposem que encara té fills a càrrec seu -com passa amb molts professors universitaris, que es casen tard-, llavors la situació esdevé penosa, amiga de l’endurança.

Però és una constant històrica que els escriptors no guanyen prou diners ni amb el seu sou com a professionals d’una altra cosa (quan ho són), ni amb les liquidacions anyals dels seus editors, els quals, també per tradició, enganyen sistemàticament els autors.

Sempre ha estat així, aquí i arreu, i per això és tan important que un escriptor pugui rebre el fruit del seu treball literari, d’acord amb les vendes dels llibres, com és important que, mentre allarguen la vida literària, facin una altra feina que els permeti de sobreviure, i, en alguns casos, de viure bé quan es fan vells. És de justícia que un escriptor pugui arrodonir els ingressos petits que aconsegueix amb la seva feina vocacional amb alguna altra cosa. Si aquests ingressos extra desapareixen, llavors un escriptor -que potser esperava arribar a la maduresa per escriure més, més bé i amb guanys més elevats- cau en la ruïna més perversa.

Potser és per això que, previsors, molts escriptors han procurat guanyar-se la vida tan bé com han pogut en qui sap quins oficis, no fos cas que Hisenda, un cop jubilats, els robés per tots costats. Exemples: Kafka va treballar a Praga com a advocat en una companyia d’assegurances; James Joyce va donar classes d’anglès en diverses capitals del continent; T.S. Eliot va ser director literari de l’editorial Faber and Faber; Raymond Chandler va treballar com a comptable per a una companyia petroliera dels Estats Units; Céline (qui ho diria!) va treballar per a la Rockefeller Foundation; Saint-Exupéry, autor d’ El petit príncep, va ser tota la vida pilot d’aviació; André Malraux va ser polític, ofici que, pel que sembla, dóna molts diners; Boris Vian va ser enginyer, com Juan Benet; Víctor Català va ser propietària rural, que a l’Empordà també és rendible; Joan Oliver es va guanyar la vida, i amb prou feines, fent d’editor a Proa.

En suma: escriptors del món sencer, treballeu tant com pugueu en qualsevol cosa, perquè la literatura, almenys a Catalunya, sempre ha donat pocs cabals. I a Espanya, damunt, l’Estat se’ls queda!