JORDI NOPCA

Pierre Menard, un gran personatge homenatjat

“¿I si Richer, en la desesperació i la urgència, hagués reconstruït el seu jardí, del tot arruïnat pels bombardejos, prenent com a exemple el gravat? Això significaria que el Jardí [de Montpeller] s’ha convertit en la reproducció de la seva reproducció. El gravat del 1596 seria l’original, el Jardí del 1622 la còpia. La idea d’aquesta fantàstica inversió de les coses em sedueix. Inscriu encara més el Jardí en l’ordre de la representació. Visiblement, aquest Jardí no podia ser sinó literari”. En aquest paràgraf hi ha una de les claus d’interpretació d’un llibre sigil·lós i magnificent, Una vida de Pierre Menard, de Michel Lafon, publicat en francès l’any 2008 i fins a la present edició de Días Contados només en la versió castellana a l’Argentina, traduït amb exquisidesa per César Aira. Lafon s’interessa per un personatge singular que neix d’un conte molt conegut de Jorge Luis Borges, Pierre Menard, autor del Quijote (1939): a partir de la narració original, reconstrueix i reinventa el literat francès que va decidir reescriure fil per randa -amb les mateixes paraules- tres capítols de la novel·la de Cervantes. Li dóna una vida textual, practicant el mateix moviment que el de Richer a l’hora de refer el Jardí de Montpeller: dóna un nou alè a una creació fictícia, que potser mai no va existir.

Especialista en Borges, traductor de Bioy Casares al francès i editor, Michel Lafon imagina la biografia autèntica de Menard, en principi escrita per un dels seus pocs amics, Maurice Legrand. En transcriu converses, recrea la ciutat de Montpeller on va viure -fascinat pel Jardí on passeja- i en recorda les petites aportacions literàries, que haurien inspirat versos de Paul Valéry, haurien ajudat a apuntalar els Paludes d’André Gide i, finalment, haurien fascinat un jove Borges. Convertint-lo en personatge de la ficció Pierre Menard, autor del Quijote, li hauria usurpat la vida, silenciosa però autèntica. Lafon signa un exercici metaliterari enginyós, tendrament irònic i un punt solemne, que aconsegueix convertir la creació literària de Menard en un literat complex, humil i admirable.