L’ESCUMA DE LES LLETRES
LLUÍS A. BAULENAS

Philip Roth: retirar-se a temps

ABANS QUE EM JUBILIN...

Philip Roth ha anunciat que es jubila de l’escriptura. D’una manera prou solemne, explicava que ja havia dit tot el que havia de dir i que, per coherència, el millor era aturar-se. És ben curiós plantejar la retirada en aquests termes, ja que, com es pot observar, posa l’èmfasi en el contingut i no el continent, és a dir, Roth considera que l’important era el missatge. Per sort per a nosaltres, “el que havia de dir” ho ha dit de manera més que satisfactòria per als que en la literatura cerquem alguna cosa més. La sinceritat i l’honradesa de Roth el porten a proclamar d’aquesta manera que plega. Molt a la nord-americana, en què el concepte d’escriptor està sovint prou lluny de l’europeu. La voluntat de servei, en molts autors dels Estats Units, els porta a concebre obres, de vegades curtes, perquè tenen “un pla”. Un cop l’han desenvolupat, pleguen i es dediquen a una altra cosa. Un anunci fet com el de Philip Roth porta els seus lectors a conformar-se per força.

Entre els escriptors no es dóna el cas dels toreros, que anuncien que es retiren i quan veuen que la cosa està magra, tornen. No. Quan un escriptor diu que ja no farà més novel·les ho compleix perquè sap profundament que ja no en podrà escriure cap més. Ja sigui, com en Roth, perquè tenia coses a dir i ja les ha dites totes com els casos en què la il·lusió creativa minva i, tot i mantenir unes quantes coses a dir, ja no se sap com dir-les. Sempre sembla que l’escriptor ha de produir fins que es mori, que quan es fa gran, l’únic que li demanem és que, si de cas, abaixi el ritme, però que no ho deixi. Com si tingués una obligació personal, una mena de contracte. I la gràcia de la cosa és que no és així.

...EM JUBILO JO

Pel que fa a Roth, l’autor ja feia temps que ens enviava senyals. L’últim ha estat durant una entrevista a la BBC, amb l’afegitó que la retirada literària implicarà la retirada de la vida pública. Almenys la relacionada amb el món de la literatura. Qui signa, humilment, sempre ha pensat que mentre tingui històries al cap, ganes d’explicar-les i gent interessada a llegir-les, continuarà endavant. És veritat que no hi ha un contracte de per vida, entre l’autor i l’escriptor. Però també és veritat que la història de la literatura és plena en un noranta-nou per cent d’escriptors que s’han mort sense haver declarat prèviament que es jubilaven. No cal.

Aquest hauria estat el cas de Gabriel García Márquez si no és perquè algú l’hi va preguntar en una entrevista, cap al 2005. I ell, sense declaració formal pel mig, va explicar el que sentia: estava cansat i volia descansar. Fins i tot recordo que deia que quina meravella seria si un matí s’aixecava i se li acudia una novel·la. Però que no hi comptava. I escriure per escriure, la gent se n’adonava. Philip Roth, igual que ha considerat que tenia coses a dir, per coherència també ha considerat que havia de comunicar que se n’anava. No és pretensió sinó un respecte pel lector portat fins a l’extrem d’explicitar-ho en un “certificat oficial”. I aquest fet, fins a cert punt, és emocionant.