És habitual fer servir l’expressió buscar tres peus al gat, que se sol utilitzar quan algú explica una cosa amb una lògica innecessària o impròpia, i, més antigament, en el cas dels qui temptaven la paciència d’algú, amb el risc d’irritar-lo. Però aquesta expressió, només que hom hi pensi una mica, és molt absurda, perquè els gats tenen quatre potes i, doncs, trobar-n’hi tres és la cosa més fàcil del món, llevat que els gats només en tinguessin dues; llavors buscar la tercera seria cosa utòpica o voler embolicar la troca.
En realitat, l’expressió originària era buscar cinc peus al gat, perquè mai no els tenen. Així ho llegim al Thesaurus de Covarrubias (1611) -reeditat modernament per Martí de Riquer-, que defineix l’expressió d’aquesta manera (traduïm): “Buscar cinc peus al gat es diu d’aquells que amb sofisteries i mentides ens volen fer entendre una cosa impossible; va néixer -segons Covarrubias- del fet que algú va pretendre provar que la cua d’un gat havia estat, alguna vegada, un cinquè peu”.
També Correas, al seu Vocabulario de refranes, igualment del primer terç del segle XVII (edició moderna a Castalia, 2000), anota la dita buscar cinc peus al gat i hi afegeix: “Busquem cinc peus al gat, però només en té quatre; però serien cinc si hi comptessin la cua”. La dita es devia pervertir, ja en ple segle XVII, i convertir-se en allò que diem actualment, perquè, de fet, al Quijote (capítol 22de la primera part) llegim, literalment, “buscando tres pies al gato ”, i així ho diem des de fa segles, també en llengua catalana.
Però encara hi ha una altra versió de la dita, que justificaria que diguéssim “tres peus al gat”, i no “cinc”. Aquesta està basada en la mètrica de la paraula gato, que té dues síl·labes que, en matèria de mètrica poètica, equivalen a dos peus : val a dir, en aquest cas, ga i to. Aquesta explicació no té cap base, i encara menys en català, perquè la paraula gat només té una síl·laba, i en mètrica, un sol peu: buscar tres peus (o tres síl·labes) a una paraula que només en té un, o només una síl·laba, encara és buscar més que en castellà.
En canvi, hi ha expressions com donar gat per llebre que s’entenen perfectament. Com s’entenen els seus equivalents donar garsa per perdiu, donar garsa per colom, donar figues per llanternes, o donar figues per bigues (aquesta ja seria més difícil d’explicar).
De vegades penso que aquestes dites, que ja només es conserven a les comarques, són el veritable geni de la llengua. La poesia està molt bé, i és molt culta, però, com ja he dit, la poesia també conforma, sense que ens n’adonem, les expressions més senzilles, que fem servir amb tota naturalitat. De fet, parlem més en vers que en prosa.
