JAUME CLARET

Petita història del catalanisme

Publicada ara fa mig segle, la primera part de les memòries del periodista i polític liberal Claudi Ametlla no era -no és- un llibre qualsevol. Les lectures privades prèvies ja anticipaven una rellevància que, sorprenentment, la censura franquista no va saber veure, cosa que en va permetre la publicació. Escaldats, menys sort van tenir els altres dos volums, apareguts ja pòstumament.

Claudi Ametlla (Sarral, 1883 - Barcelona, 1968) era una figura clau i venerable de l'oposició democràtica. El 1948, en tornar de l'exili, es va convertir amb naturalitat en una mena de gran patriarca del catalanisme. A la seva experiència s'hi sumava una rara capacitat per aplegar tot l'espectre polític -a excepció dels comunistes-, com ho demostra la presidència del Comitè de Coordinació de les Forces Clandestines de Catalunya, conegut com a Comitè Ametlla, a inicis dels cinquanta.

Una consciència política

Sota l'aparença d'un llibre de records, Memòries polítiques és una crònica dels primers anys del catalanisme polític, entès com una escola de civisme: "El catalanisme ha estat i és superació, tolerància i intel·ligència". En aquest sentit, no és estrany que Albert Manent, col·laborador durant un temps del mateix Ametlla, acostumés a regalar-lo als seus deixebles; i que avui formi part d'aquesta nova Biblioteca del Catalanisme , represa i alhora ampliació d'aquell projecte emblemàtic de Clàssics del Nacionalisme Català de La Magrana.

Les memòries s'obren amb una sèrie de retrats pretesament costumistes centrats al seu poble natal, on en realitat l'autor desplega un excel·lent resum sociològic, econòmic i polític de la Catalunya del XIX, i del sorgiment d'una consciència política. Davant d'un Estat sentit com aliè i d'una dèbil nacionalització, tres institucions imperfectes sacsejarien un immobilisme atàvic: l'escola ("bé o malament, els va ensenyar a llegir"), la premsa (arran de les guerres colonials i internacionals) i la política dinàstica (amb l'obligada parafernàlia pseudodemocràtica).

Durant el primer terç de segle XX, amb Solidaritat Catalana primer i la Lliga de Prat de la Riba i Cambó després, el catalanisme polític aconseguia els seus primers èxits polítics i institucionals. La consolidació coincidia amb una generació especialment dotada, on sobresortien grans figures del periodisme i la política, tractats i retratats amb intel·ligència per Ametlla (Rovira i Virgili, etc). El catalanisme, però, estava lluny de ser hegemònic i tampoc no es lliurarà de baralles internes, ni d'opositors externs i contundents com el lerrouxisme i l'anarquisme. Al·lèrgic als extremismes i a la retòrica, Ametlla també criticarà el cofoisme de cert catalanisme cridaner, en la línia del seu amic Amadeu Hurtado. Tot plegat té com a punt d'inflexió el 1917 -data final i no casual del volum-, quan coincideix el final de la Guerra Gran amb la integració de la Lliga en el govern de la monarquia. Per l'autor, un error que esguerrava una trajectòria brillant i justificava la futura escissió d'Acció Catalana, d'on va ser destacat element.

Com destaca Xavier Pla al pròleg d'aquesta nova edició: "Ideològicament, Ametlla representava un sector del catalanisme radical, però moderat; republicà, però allunyat de la demagògia verbalista; liberal, però no conservador, que encaixava amb dificultats en una societat que, cada dia més, tendia als extrems". En aquest sentit, aquestes Memòries polítiques no és només una crònica del passat, sinó un posicionament polític públic respecte del present i futur immediats del catalanisme polític.