Entrevista
JORDI NOPCA
Barcelona

Pep Bras: “Em sento còmode escrivint biografies falses”

L’any 1981, amb 19 anys, Pep Bras va guanyar el premi Just M. Casero per ‘Mixtura’. Amb 25 aconseguia La sonrisa vertical, i amb 37 s’emportava el Sant Jordi per ‘L’edat dels monstres’. Ara publica la novel·la ‘La niña que hacía hablar a las muñecas’

Amb més de vint llibres i centenars de guions escrits, Pep Bras (Premià de Mar, 1962) és un dels plusmarquistes de la paraula més imprevisibles de les últimes tres dècades. Els lectors que el coneguin recentment trobaran les seves últimes novel·les a Seix Barral (La vida en siete minutos, 2012) i a Siruela ( La niña que hacía hablar a las muñecas, 2014), però la seva trajectòria literària arrenca tres dècades enrere amb enginy i sentit de l’humor. Després de guanyar el Just M. Casero l’any 1981 amb Mixtura, Bras va publicar La mosca al nas (Ed. 62, 1985), Exemplar gratuït (Empúries, 1987) i una divertidíssima incursió en la novel·la eròtica, El vaixell de les vagines voraginoses, que va aconseguir el premi La Sonrisa Vertical el 1987.

Ets un cas claríssim d’escriptor precoç. I, a més, amb uns quants llibres que no han perdut la capacitat de fer riure els lectors.

Vaig ser tan precoç que el meu primer llibre no és ni una novel·la ni un recull de contes, sinó un poemari que, afortunadament, és impossible de trobar. En devia comprar tots els exemplars perquè ningú no el pogués llegir... [Riu.] A finals dels 70 hi havia un grup literari a Premià que es deia La Font del Cargol on hi havia el Martí Rosselló i el Valerià Pujol, companys que eren una mica més grans que jo. El Valerià, que era professor meu a l’institut, em va dir que servia per escriure i em va estimular a fer-ho. Una vegada em vaig presentar a un premi d’Argentona que es deiaFont Picant i que prometia una recompensa en metàl·lic. Vaig guanyar: era una placa amb una pesseta enganxada. Aleshores vaig comprendre que m’havia de passar a la narrativa. [Riu.]

Més endavant, Exemplar gratuït devia provocar més d’una confusió a les llibreries...

Vaig començar escrivint amb la màquina de la meva germana. Era un pringat! Com que no tenia ni un duro em vaig anar presentant a premis fins que en un de contes en què hi havia de jurat el Quim Monzó vaig aconseguir una màquina d’escriure. Llavors em vaig dir: ja sóc escriptor. I d’aquí va sortir La mosca al nas, i una mica més endavant Exemplar gratuït. Quan em vaig llicenciar en periodisme vaig començar a treballar al circuit català de Televisió Espanyola. En aquella època jo estava especialitzat en cultura, i això volia dir fer una notícia cada dos dies.

T’avorries.

Esclar! Com que no podia estar parat, jo anava escrivint, i quan acabava alguna cosa arrugava els fulls i els tirava a la paperera. Al cap d’un temps em va trucar a casa el Xavier Folch, llavors editor d’Empúries, i em diu: “Escolti, li publiquem el llibre”. “Quin llibre?” Resulta que, darrere meu, un dels correctors, l’Emili Castellanos, es guardava els fulls que havia anat llençant. Quan en va tenir un bon plec els va grapar i els va portar al Folch.

El vaixell de les vagines voraginoses va arribar el 1987.

Va ser per una juguesca amb la Mercedes Abad. Havíem tingut un professor de ràdio a la facultat que ens havia fet preparar un programa per gèneres, i a nosaltres ens va tocar l’eròtic. Quan el vam presentar, tothom es descollonava de riure, però a ell no li va fer cap gràcia. Ens va dir que el programa “hauria d’haver excitat els oients”. Vaig escriure El vaixell... en 24 dies [riu], i sorprenentment vaig guanyar La Sonrisa Vertical. Aquest llibre em va permetre ser guionista. Li va agradar a la Isabel Gemio i em va fitxar per a No solo de día vive el hombre. Eren dues hores diàries de matinada, i ella volia un programa escrit de dalt a baix, amb tres o quatre contes diaris. D’aquells n’hi havia un o dos d’aprofitables cada setmana... Va ser un entrenament brutal. Quan tenia les 40 pàgines de guió, agafava el cotxe, baixava de Premià a Barcelona, l’hi donava a la Isabel i tornava a casa.

Des de llavors ja no vas parar.

Vaig estar setze anys de plantilla a El Terrat, treballant per a Sense títol, Una altra cosa, A pèl, Homo zapping... A finals dels 90 vaig formar part d’un altre col·lectiu, els Germans Miranda. Vam publicar mitja dotzena de llibres.

També vas guanyar el premi Sant Jordi amb L’edat dels monstres.

Aquí va arribar el canvi. Fins llavors havia escrit per necessitat i per impuls. No em plantejava res més. De vegades no tenia ni argument. El punt d’inflexió real va ser L’edat dels monstres (1999). Aquí em vaig dir: “Pep, ja tens una edat, potser que t’hi posis...” I vaig inventar-me una infantesa paral·lela a Premià. Tot era fals, però amb els noms de debò. Hi escrivia que ma germana es tirava un desconegut en un cine del poble, o que el pare feia banyes a la mare... Va ser una bomba.

A La niña que hacía hablar a las muñecas fas una mica el mateix.

Sí, però partint del naufragi del meu besavi, Joan Bras, en una illa brasilera. Em sento còmode fent biografies falses. La niña que hacía hablar... té aquest punt en comú amb L’edat dels monstres i La vida en siete minutos. És veritat que vaig tenir una àvia que es deia Sión, i que hi va haver un naufragi, però distorsiono els fets des del primer moment.

És el teu primer llibre d’aventures.

És el més ambiciós i arriscat que he escrit: un viatge argumental però també estilístic. Té dues meitats molt clares, una que passa en un petit poble perdut -hi ha un homenatge explícit a Cien años de soledad, que em va fascinar- i l’altra a la ciutat més meravellosa de la humanitat, el París dels anys 20, on la màgia i la ventrilòquia tenen un paper important. Fa pocs dies vaig decidir que continuaria la història en dos llibres més.