EL NOM, EL MÓN

Pep

Josep és un dels noms tradicionals per excel·lència, molt comú tant al nostre país com a la majoria dels veïns. Ja sabeu allò de “De Joseps, Joans i ases, n’hi ha a totes les cases”. Des de fa uns anys, tot i que la seva presència encara és forta, la tendència del nom va una mica a la baixa... si no compten els nens que reben, directament, el nom de Pep. És a dir, ens trobem un cop més amb l’hipocorístic convertit en nom. No sé si és molta gosadia imaginar, arribat aquest punt, que l’augment de Peps té alguna cosa a veure amb els anys d’influència mediàtica de l’exentrenador del Barça, Pep Guardiola.

Josep és un nom d’origen hebreu. Ve de Yosef, que és el nom de l’onzè fill de Jacob i també de Josep de Natzaret, el pare de Jesús. Segons la llegenda, el diminutiu castellà del nom, el popular Pepe, ve de les lletres P.P. - pater putativus - que s’afegeixen al nom de sant Josep. Sembla, però, que aquesta versió no té una base real i que Pepe deriva de la forma antiga castellana Jusepe, de la mateixa manera que a Itàlia, als Giuseppe se’ls anomena Peppe o Beppe (recordeu el cas de Beppe Grillo). En català, l’hipocorístic més popular de Josep és Pep, però n’hi ha d’altres, com ara Bep, Jep o Pito (derivat de Pepito). Aquest últim diminutiu té encara una altra derivació i acaba fent Pitus.

Bon moment, ara, per recordar l’excel·lent passatge de la novel·la de Sebastià Sorribas El zoo d’en Pitus -publicadael 1966 a La Galera -, quan parlava dels noms de la colla: “El capdavanter d’aquesta colla era un noi de deu anys que es deia Jordi, però que, ningú no sap per què, tothom li deia Tanet. [...] El segon de la colla es deia Quim, però perquè era molt saberut i totes se les empescava, li deien Fleming, el nom d’un savi molt conegut a tot el món. Després hi havia en Juli. En Juli no tenia cap motiu: es deia Juli i Juli li deia tothom. [...] Un altre es deia Manel, però com que a casa seva li deien Manelitus, tothom li deia Manelitus. [...] I un altre es deia Josep, però perquè era tot grassonet i rodonet li deien Cigró. [...] El darrer de la colla també es deia Josep, però li deien Pitus”.