Pep Puig: “Vivim fascinats per les dones i el seu misteri”

Pep Puig, 67è premi Sant Jordi, rememora el final de la dècada dels 70. A l’estiu canviava Terrassa per Ullastrell, el poble on transcorre l’acció de La vida sense la Sara Amat

Pep puig “Vivim fascinats per les dones i el seu misteri” Un premi  amb una llarga història Zoom

“Vaig anar a un col·legi de nens, i quan arribava l’estiu i em trobava les nenes al poble, no m’atrevia a acostar-m’hi. Les mirava i les mirava, construint un món al seu voltant”. Pep Puig, 67è premi Sant Jordi, rememora el final de la dècada dels 70. A l’estiu canviava Terrassa per Ullastrell, el poble on transcorre l’acció de La vida sense la Sara Amat (Proa), igual que el Pep de la seva tercera novel·la, que arriba només mig any després dels contes de L’amor de la meva vida de moment (L’Altra, 2015). Era allà que en una de les narracions, Clara Bou, desapareixia una nena mentre jugava a cuca amagar amb els seus amics. “Aquell conte té una força simbòlica i metafòrica enorme -admet-. És una història sobre els primers amors idealitzats, que desapareixen de seguida però que al mateix temps et marquen”.

Va ser fa uns cinc anys quan Pep Puig va inventar la història de la Clara. Acabava de bufar quaranta espelmes i de tenir el seu primer fill. “Després del conte vaig continuar donant voltes a la nena que desapareixia -explica-. Quan jugàvem a cuca amagar ens amagàvem no només de qui parava sinó també de la gent del poble i de nosaltres mateixos. Aquell àmbit de vigilància dels grans quedava desfet perquè ningú no sabia on érem. Se’m va acudir que una de les possibilitats per a la nena que decidia fugir era entrar en una de les cases del poble i que, just creuar-ne la porta, descobria que acabava d’entrar en una nova realitat”. Aquest és el punt de partida de la novel·la. La Sara, “intel·ligent, lúcida, provocadora i poca-solta”, s’amaga a l’habitació on dorm el Pep de Cal Sabater, que al cap dels anys es decideix a explicar la història dels dies que hi va conviure sense que ni la seva àvia, ni els pares, ni els tiets o els amics de la colla s’assabentin d’aquell gran secret que passa les hores estirada al llit, o asseguda en una cadira, o fent servir el lavabo quan el perill de ser descoberta no l’amenaça.

Un espia incansable

“No sé com han sigut les Sares de la meva vida -reconeix Puig-. Jo em deixava fascinar per elles, les idealitzava i me n’enamorava, precisament perquè no sabia com eren. Em dedicava a espiar-les sempre que podia. Escriure aquesta novel·la m’ha permès saber com podia ser una d’aquestes Sares amb qui vaig coincidir. La Sara del llibre és estranya per fora, i vaig pensar que segurament també tindria una raresa interna”. Per fora, és una nena guapa però també lletja -segons com se la miri-, i per dins acumula una sèrie de raons que l’autor va revelant a poc a poc i que es poden resumir així: “Té un desig ferotge de deixar de formar part de la comunitat en què ha crescut”.

La Sara Amat viu a Ullastrell. A finals de la dècada dels 70 el poble tenia uns 700 habitants. Ara ronda els 2.000. “Els nens i nenes de la colla d’en Pep i la Sara es limiten a jugar i no es pregunten si el seu món té escletxes, si està ben o mal ordenat -sintetitza Puig-. Es faran grans potser amb petites accions de revolta, però al cap de poc temps s’hauran fet grans, seran treballadors del poble i hauran deixat la infància enrere, sense traumes. La Sara, en canvi, té aquella lucidesa que ja li fa endevinar que no vol formar part del món on ha crescut. La nena rebutja el poble, marcat pel catolicisme, la tradició, l’estretor de mires i la mirada desconfiada cap al foraster. Als pobles hi ha personatges així, que de seguida que poden marxen. Tinc un amic d’Ullastrell que es va escapar de casa el pare, que era un ogre, i el van trobar a Galícia, a punt de salpar cap a Amèrica”.

Puig recorda encara amb un to agredolç com era el món on va créixer: “Al meu entorn tothom creia en Déu, era impossible sentir algú que digués que no hi creia. La generació dels meus pares volia que creguéssim en un doble sentit: que obeíssim i que fóssim nens amb fe. Hi havia una mena de manipulació més forta que anava més enllà del que eren conscients. Perquè no entressin gaires escletxes en la seva fe, els nostres pares es van aïllar del món extern, i això els va convertir una mica en uns fanàtics”. Puig fa un petit excurs per connectar la seva infantesa amb la que viu quatre dècades més tard el seu fill: “Els nens d’ara no creuen, no només perquè han abandonat la religió sinó perquè no fan ni puto cas als pares. A més, ens han convertit en els seus esclaus”.

El món dels adults i dels secrets

Explicant la rebel·lió de la Sara tancada a l’habitació del Pep, l’escriptor s’aproxima també a la fascinació que el nen sent per ella. Com passava a Les llàgrimes de la senyoreta Marta i en bona part de les narracions de L’amor de la meva vida de moment, la nova novel·la de Puig narra un viatge iniciàtic. “Tota la literatura i el cinema que m’agraden acaba mostrant un viatge iniciàtic, tant si el fa un nen, un jove o un vell -comenta-. La Sara tria llegir Guerra i pau, de Lev Tolstoi, perquè és un llibre ple de vida. Per al nen, la pau és la casa on viu, l’àvia i els pares, aquest món infantil tan ordenat que té, i la guerra és aquell petit espai per on la Sara li deixa veure que hi ha un més enllà després de la infància: el món dels adults, dels secrets i de les penes”. Un altre dels trets marca de la casa de l’autor és la idealització de les nenes, les noies i les dones, sempre desitjades pels seus narradors. “Als homes ens agraden molt les dones però ens costa dir-ho en veu alta -reconeix-. Vivim fascinats per les dones i el seu misteri. Per això la decepció és tan gran quan les coneixem: la patacada és enorme, perquè llavors descobrim que són éssers humans com els homes, sense misteri, que segurament no mereixen ser idealitzades. Així i tot, hi ha hagut molts cineastes que les han filmat amb devoció, com Fellini o Truffaut”. El cinema, que sempre ha interessat a Puig, apareix sobretot en un dels capítols de La vida sense la Sara Amat, on el Pep i la seva família van a veure El cop, protagonitzada per Paul Newman i Robert Redford. “Aquells anys, el cine era un lloc on tothom es trobava i s’obria una finestra al món. Quan el gran Víctor Erice diu «El cine ha muerto» es refereix a la seva mort com a acte social. Vistes al poble, encara que les pel·lícules fossin normaletes, l’impacte era molt fort”.

Pep Puig creu que amb la novel·la que ha guanyat el Sant Jordi tanca “el cicle de recrear el passat i el viatge iniciàtic”. Al seu pròxim llibre li agradaria parlar d’algú que es troba immers en la crisi dels 40, “un personatge que viu el present, amb un passat incorporat als gestos i a la fesomia”.

Un premi amb una llarga història

La història del premi Sant Jordi és llarga. Es va concedir per primera vegada el 1947 i el va guanyar Cèlia Suñol amb Primera part (novel·la que va recuperar l’any passat Adesiara, després de dècades d’estar descatalogada). En aquells moments -i fins al 1960- el va convocar l’editorial Aymà, i el guardó portava per nom Joanot Martorell, en honor al creador de Tirant lo Blanc. En aquesta primera etapa el van guanyar autors com Josep Pla ( El carrer estret ), Josep Maria Espinàs (Com ganivets o flames ), Joan Sales ( Incerta glòria ) i Blai Bonet ( El mar ).

A partir de la dècada dels 60, impulsat per Òmnium Cultural, el premi Sant Jordi va continuar reconeixent autors de prestigi, com ara Mercè Rodoreda ( El carrer de les Camèlies ) i Baltasar Porcel ( Les primaveres i les tardors ), i va acabar d’impulsar trajectòries, com ara la de Montserrat Roig -que el va guanyar el 1976, amb 30 anys, per El temps de les cireres - i Jaume Cabré, que se’l va emportar el 1983 per La teranyina. Durant l’última dècada ha premiat, sobretot, autors consolidats: Pep Coll per Les senyoretes de Lourdes, Màrius Serra per Plans de futur i Ramon Solsona per L’home de la maleta. El 2009 el va aconseguir Xavier Bosch amb la seva primera novel·la, el thriller Se sabrà tot.