Barcelona

Pep Puig guanya el premi Sant Jordi

La 65a Nit de Santa Llúcia d'Òmnium Cultural ha apostat per la narrativa sensual, lluminosa i tendra de Pep Puig i 'La vida sense la Sara Amat'

Pep Puig guanya  el premi  Sant Jordi Zoom

El premi Sant Jordi no és, únicament, un dels guardons que aconsegueix més repercussió de vendes el 23 d’abril, sinó que és una bona brúixola per detectar la mala salut de ferro de les lletres catalanes. L’han guanyat Josep Pla, Mercè Rodoreda -tot i que no va ser amb La plaça del Diamant : és una de les espines polèmiques del guardó-, Jaume Cabré, Ferran Torrent, Carme Riera i Joan Carreras. Simplificant molt, el Sant Jordi ha aconseguit l’estrany i tremolós equilibri entre prestigi i popularitat: aquesta última característica s’ha accentuat últimament, sobretot amb l’èxit comercial de Se sabrà tot, de Xavier Bosch, i Plans de futur, de Màrius Serra.

A primer cop d’ull pot sorprendre l’aposta per Pep Puig, narrador de molta menys trajectòria que Julià de Jòdar o Miquel de Palol quan el van aconseguir, i menys reconeixible pel lector mitjà que Lluís-Anton Baulenas, Jordi Coca i Ramon Solsona. Així i tot, l’autor nascut a Terrassa el 1969 ha demostrat ofici, olfacte i gràcia en només tres llibres, l’últim dels quals és el recull de relats L’amor de la meva vida de moment (L’Altra, 2015). “Fa cinc anys, quan vaig tenir el meu primer fill, em vaig proposar escriure una novel·la que tingués prou força i ingenuïtat per commoure tant un marrec de 17 anys com el lector més primmirat -explica-. Va ser així que em va venir al cap la història de la Sara Amat, d’Ullastrell, el poble d’on era el meu pare. La Sara era diferent, tenia un gran caràcter i estava plena de contradiccions. Potser per això va començar a acumular una ràbia secreta contra el poble. Se’n volia anar com fos”. La novel·la, La vida sense la Sara Amat -mereixedora dels 60.000 euros del guardó-, comença quan la nena pren la decisió de desaparèixer un dia de finals d’estiu. “La Sara està jugant a cuc amagar amb els amics, i atenció perquè nosaltres n’hi dèiem així, no pas jugar a cuit i amagar o a l’escondite -recorda-. És llavors que decideix que s’amagarà al quarto d’un dels nois de la colla, el Pep de cal Sabater. Aquí comencen deu dies de convivència, un combat entre un nen conformat amb el seu món i una nena ferotge i rebel. Ell encara és un nen. Ella ho està deixant de ser. M’agrada dir que els dos s’amaguen per discutir el final de la infància”.

Recuperar la infantesa

La narrativa de Puig va començar a créixer amb L’home que torna (Empúries, 2005), i allà ja s’hi trobava una de les constants de la seva obra: la reconstrucció del món perdut -i lluminós- de la infantesa i adolescència. A Les llàgrimes de la senyoreta Marta(Empúries, 2007) explicava l’enamorament entre la mestra del poble i un dels seus alumnes. No hi estalviava sensualitat, però alhora donava pas a una altra força motriu del seu univers literari, la relació entre vida i llibres. Igual que amb una bona alimentació, una dieta literària sana ajuda a viure una mica millor. També la Sara i el Pep de cal Sabater provaran nous camins gràcies a la literatura: “Al principi, les finestres de la nena són mirar-se al mirall o observar a fora des de la finestra del quarto -diu Puig-. Més endavant, quan trobi un exemplar de Guerra i pau, de Lev Tolstoi, i el comenci a llegir, la novel·la es convertirà en la millor finestra per mirar-se el món”.

La trajectòria editorial de Puig és força atípica. Va estar a punt de guanyar el Documenta amb L’home que torna, però se li va retirar el premi perquè havia excedit per uns mesos l’edat límit per presentar-s’hi -que és de 35 anys-, i després de Les llàgrimes de la senyoreta Marta, que va ser rebuda amb molt bones crítiques, va obrir un llarg parèntesi que no es va tancar fins a aquest setembre, quan va publicar el llibre de relats L’amor de la meva vida de moment. Les primeres paraules de Puig després de fer-se públic el veredicte del jurat del Sant Jordi han sigut per a qui fins ara va ser la seva editora, Eugènia Broggi, primer a Empúries i més tard a L’Altra: “Ella va confiar en mi quan s’hi havia de confiar i li demanaria que em disculpés per haver guanyat el premi”. La vida sense la Sara Amat està connectada íntimament amb un dels relats del llibre anterior, Clara Bou, en què una noia s’esfumava mentre un grup d’amics jugaven a cuc amagar. “Allà simplement parlava d’una desaparició, però aquí en canvi coneixem els motius de la Sara per haver volgut fugir -diu Puig-. La novel·la narra la visió del nen quan ja és un home. Entre el narrador i l’escriptor hi ha coincidències. Sóc força autobiogràfic i l’aproximació als fets és realista”. També en això la novel·la connecta amb els relats. “He escrit una novel·la popular en el sentit més noble i bo del terme, com ho són les cançons dels Beatles i de Joan Manuel Serrat o el cinema de John Ford i Jean Renoir”, resumeix. Si la nova història, que Proa publicarà al febrer, és tan sincera, transparent i emotiva com les que ha explicat abans, el Sant Jordi 2015 hauria de fer forat.