Realment està passant, això? Aquesta és la primera pregunta que ens fem llegint La font sagrada. A la segona passem a dubtar de la nostra capacitat com a lectors: ho estic entenent bé? La tercera és la pregunta definitiva sobre la literatura de Henry James: com a algú se li pot ocórrer una història així? Aquesta última qüestió la plantejava Luis Magrinyà, l’editor d’Alba, en un pròleg sobre l’autor, després d’haver llegit un dels seus contes. I és que la reacció a la imaginació de James, que crea històries impossibles i manipula el lector com vol, no pot ser altra que la sorpresa.

La font sagrada és un dels millors exemples per veure com James pot enganyar-nos. I com ho fa a través del narrador, que és una figura central en la seva obra. El de James és un narrador pendent del lector, que dialoga amb ell i dialogant amb ell el manipula. Però en aquesta novel·la es passa de frenada. La crítica ha coincidit a afirmar, encertadament, que La font sagrada ocupa un lloc molt secundari en l’obra de James. Aquest és un llibre esgotador, que ens deixa totalment desorientats: no tenim ni idea del que pot estar passant i no la tindrem quan acabi el llibre. Però estem parlant d’un dels millors escriptors de la nostra tradició i, per tant, tot i el ritme inaguantable, aquesta és una novel·la d’obligada lectura per a lectors experimentats o escriptors vanitosos que vulguin comprovar que els genis també tenen obres menors.

La font sagrada és una història de terror protagonitzada per un narrador de qui no sabem ni el nom. El conviden a una mena de festa de cap de setmana en una mansió aristocràtica que de dia és esplèndida però de nit fa l’efecte d’una casa encantada, envoltada de jardins on la llum del capvespre sembla convidar les presències estranyes.

El to de la novel·la, espectral i sense sobresalts, acompanya perfectament aquest ambient tenebrós. El narrador s’adona que a dos dels seus companys de festa els passa alguna cosa estranya: una dona que era vella s’ha tornat jove i guapa, i un home idiota s’ha tornat llest i encantador. Això és tot el que sabem. A partir d’aquí, el narrador començarà una recerca per saber quin mecanisme ha pogut fer que els seus companys s’hagin transformat. I així comença una novel·la plena de disquisicions interiors sobre els pensaments i impressions del narrador; i molts diàlegs carregats d’evasives, subordinades i sobreentesos. La trama se’ns planteja en un escenari molt teatral, com un ball de fantasmes, que és precisament el que sospitem que són aquests convidats.

Un narrador sospitós

Però no ho sabrem del cert, perquè el nostre paper com a lectors està molt limitat. Només veiem i pensem el que veu i pensa el narrador, i per això mateix tendim a ser benvolents amb ell i la seva versió dels fets. Sense tenir en compte que des de fora aquest narrador és un personatge sospitós. Com el veuen, els altres personatges? Sembla que el veuen com un alienat, com un autèntic boig. Però, ho és realment? Aquest és el dubte que converteix la novel·la en una història de por.

Quan tanquem el llibre ens adonem que hem estat dins la ment d’un maníac i que ens hem cregut el seu discurs i la seva percepció. I això provoca més terror que saber si aquells éssers misteriosos són fantasmes o vampirs. S’ho ha imaginat tot? Ha passat realment? Són preguntes que James planteja sempre a les seves històries, perquè la qüestió és no deixar mai de fer-se preguntes. “Fer que el lector pensi el mal”, deia James. És una premissa que només és a l’abast d’un gran escriptor com ell, que sabia molt bé que “la ment de l’home està seduïda per les fantasmagòriques atraccions de la vida”.