L'estiu del 1872, als 35 anys, Paul Cézanne encara no havia venut cap quadre. Rebia una petita pensió del seu pare, a qui no s'havia atrevit a dir que tenia un fill i que vivia amb Hortense, la seva model. El pare era un banquer fet a si mateix, un nou-ric que no entenia la dèria del fill per la pintura. Paul s'havia unit artísticament a Camille Pissarro, més gran que ell i una mica -només una mica- més establert. Vivien a Auvers i Pontoise, en una zona rural a uns quilòmetres de París [vegeu-los a la foto]. Paul havia fugit de la capital: creia que París destrueix els pintors perquè els encisa i després els devora. Amb Camille s'havia abocat al treball, l'exigència, l'esforç... i la llibertat.

Aquest és el Cézanne que retrata Martí Domínguez a la novel·la El fracassat (Proa), un interessant experiment literari consistent a posar la lupa en un tall de vida precís al voltant de l'arrencada del divers grup dels pintors impressionistes, enfrontats a l'oficialisme acadèmic. Amb Cézanne i Pissarro en primer pla, i els Manet, Monet, Degas, Renoir, Gauguin i companyia com a secundaris, Martí Domínguez recrea l'inici de la modernitat pictòrica i ho fa des de la lletra menuda: hi surten tant les dissensions internes entre aquells artistes revolucionaris com la seva manera d'entendre la pintura o les circumstàncies personals a què van haver de fer front.

Cézanne, el més radical, incomprès no només pel públic i la crítica sinó també pels seus companys -tret de Pissarro i l'escriptor Émile Zola- i la família, seria al capdavall qui marcaria els nous temps: "És el pare de tots nosaltres", diria Picasso. Però en l'espai de temps triat per Domínguez, quasi tothom el veia un "fracassat" que lluitava contra tot per fer realitat la seva visió pictòrica: produir impressions, pintar la realitat per anar a la irrealitat, interpretar la natura segons les pròpies sensacions, creure en la vida dels colors, posar l'ànima en un paisatge, un nu, una poma. Aquest era l'esperit que també defensava Zola, provençal com ell -havien estudiat junts-: "Una obra d'art és un racó de la creació vist a través d'un temperament". La seva religió era l'art i l'art tot ho redimia.

Domínguez ha escrit una novel·la impressionista sobre els impressionistes: no ha fet un retrat realista. S'ha sentit lliure posant la seva ànima en cada pinzellada literària.