Jules Renard (1864-1910) és un dels grans prosistes de la literatura francesa, poc o mal conegut a Catalunya, per bé que Alexandre Plana n’era un fervent lector i Josep Pla el va estimar des de ben jove fins al punt de traduir L’écornifleur [ El tastaolletes ], una traducció que, sembla, mai no va arribar a publicar.
La seva vida va transcórrer entre l’aparent placidesa del món rural de la Nièvre, al cor de França, i la bohèmia i les rancúnies del món literari de París. Als 23 anys va començar a redactar el Journal que, de forma continuada, va escriure fins uns dies abans de morir. Ara és un volum de La Pléiade de 1.500 pàgines de lletra atapeïda: “Segueixo la vida pas a pas, i la vida no escriu un llibre a l’any”. El va escriure amb tanta cruesa que s’ha dit que, en realitat, no pensava fer-lo públic. Dur en les opinions sobre les persones -començant per ell mateix-, envejós, de vegades cruel, ironista radical, egoista, excessiu en la seva fòbia social (“de tant en tant, convé practicar una mica de vida social per fer unes copetes de bilis” o “no n’hi ha prou sent feliç, cal també que els altres no ho siguin”), la prosa de Renard és d’una exactitud i precisió mil·limètriques: una escriptura fragmentària, profunda, elegant, sòbria i de caire realista que, a estones, voreja la lírica.
Tota l’obra de Renard està tenyida per la situació familiar que va viure. Tercer fill -no desitjat- d’uns pares que s’odiaven i que no se n’amagaven. “Ell la detesta i la menysté”. El pare -que acabaria suïcidant-se d’un tret al cor- sempre mirava cap a una altra banda, i la mare, desatesa i irritada, maquiavèlica i perversa, descarregava les frustracions en el fill petit -imatge de Pèl de panotxa -, fins a arribar a situacions límit. L’anotació del 18 d’octubre de 1896 (“Pèl de panotxa secret”) mostra una edípica i morbosa relació odi-amor que es tenen mare i fill -ambdós, en el fons, personatges que se senten fora de registre.
L’agost de 1909 Renard anotava: “El 5, mort de la mare, enterrada el 7”. Aquesta mort -probable suïcidi llançant-se al pou, a la vista de tothom- no li va provocar gaire res. De fet, l’anotació recorda l’estremidor inici de L’estranger, de Camus: “Avui la mare ha mort. O potser ahir, no ho sé”. En un moment donat, Renard lamenta que naixent no hagués provocat la mort de la mare.
Pèl de panotxa (1894) va ser l’obra que el va fer popular, especialment després que en fes una adaptació per al teatre. Per bé que és un dur “passar comptes” de la seva infantesa lamentable, és una obra que s’ha classificat com a novel·la per a adolescents (tothom qui ha rebut l’ensenyament primari en una escola francesa la coneix). I, amb tot, és un llibre que va molt més enllà de les anècdotes d’un trapella que se les sap totes perquè li passa de tot. És un endinsar-se profundament en la psicologia familiar i en la vida de poble. Una lectura imprescindible. Com diu Vila-Matas, “un clàssic de la novel·la infantil per a persones madures”.
Jules Renard: un autor que, un cop l’has llegit, ja no pots abandonar. Ni t’abandona.
