A Un home que se’n va, Vicenç Villatoro (Terrassa, 1957) es proposa donar resposta a una pregunta que té relació amb el seu passat familiar però que també està estretament vinculada a la història recent i la realitat actual de Catalunya. La pregunta és: ¿per què un home, l’avi de l’autor, va decidir anar-se’n amb seixanta anys del poble on havia nascut i viscut fins aleshores, Castro del Río, a la província andalusa de Còrdova, per continuar la seva vida en una altra terra, concretament a la ciutat de Terrassa? Les eines literàries amb què Villatoro busca -o construeix- aquesta resposta són diverses. Per això al llarg de les prop de set-centes pàgines del llibre es transmuta en historiador, en dietarista, en reporter, en memorialista amb voluntat genealògica, en assagista polític, en biògraf… I, esclar, en novel·lista. Un home que se’n va, però, no és una novel·la. És un excel·lent assaig narratiu.

El protagonista principal del relat -“l’home que se’n va”- és Vicente Villatoro Porcel, el “descendent d’una genealogia de sastres il·lustrats i liberals”, “un amant del progrés i la llibertat”, un botiguer -per tant, un cos estrany- en un poble “de jornalers i propietaris, d’anarquistes i missaires”. Va ser justament el fet de ser un representant de “l’esquerra burgesa” el que va desubicar l’avi Villatoro quan l’exèrcit franquista es va sublevar contra la República i Castro va passar a ser controlat pels anarquistes. Tot i que ni ell ni la família eren partidaris de la revolució -“Som republicans, no som feixistes, no som faieros ”-, aviat es va veure arrossegat pel gran corrent de la història i va entrar en un Comitè del Front Popular. Les setmanes que va durar la revolució a Castro, quan es van abolir els diners i es va incautar tot “no per repartir-ho sinó per compartir-ho”, es coneixen com el temps del “ to pa tò ”: todo para todos. Els passatges que ho expliquen són dels més impactants d’un llibre ple d’històries escruixidores.

L’autor, que adopta un to d’indagació inquisitiva i alhora plena de dubtes, es planteja si l’avi va entrar al comitè per covardia o per “minimitzar el mal” i “endreçar el caos” revolucionari. Fos quina fos la raó, l’avi Villatoro va ser represaliat en acabar la guerra. Després d’un judici exprés, va ser condemnat a mort, una pena que al cap d’un mes i escaig li va ser commutada per la cadena perpètua. Va passar els cinc anys següents tancat a les presons de Còrdova i de Burgos. Quan en va sortir, indultat, va retornar a Castro, però ja no era el mateix. Era “un home viu tocat per la mort”.

“El món sempre és més complicat que els esquemes”, afirma una de les moltes frases sentencioses que ressonen al llarg del llibre. Es nota que Villatoro ha tingut clar en tot moment que, perquè Un home que se’n va fos una investigació personal útil però també (sobretot) literatura de qualitat, havia d’oferir un panorama amb tots els extrems i tots els matisos, on el bé i el mal estan definits però on no hi ha ni bons ni dolents obvis. Més complicat era agafar l’experiència de l’avi Villatoro i aconseguir que representés el fenomen global de l’emigració castellana i andalusa a Catalunya. L’autor assoleix el seu propòsit gràcies a una intensa feina d’arxiu i de camp, que li permet reconstruir una rica i sovint commovedora galeria de testimonis.

“Amb la gent de Castro, comences parlant de l’emigració i acabes parlant de la guerra”. És la frase que resumeix millor el sentit d’un llibre que funciona com un mirall del segle XX català i espanyol, ple de violència, de vençuts inconsolables i d’esperances gastades però resistents. Escrit amb una prosa analítica i clara, Un home que se’n vaés més que un molt bon llibre. És un llibre important.