Parlar, escoltar, callar

Crítica de 'Veus al ras', de Sebastià Perelló. Club Editor. 224 pàg. / 16 €

Parlar, escoltar, callar Zoom

La qualitat d’una bona prosa té molt a veure amb la música. Una escriptura ben resolta ha d’aportar harmonia i ritme; acostant-hi a poc a poc l’orella s’hi ha de poder sentir la melodia. Això ho han sabut els grans escriptors i per això Thomas Mann va deixar dit: “La música sempre ha exercit un influx notable sobre l’estil de la meva obra [...] Des de sempre, la novel·la ha sigut per a mi una simfonia, una obra de contrapunt, un entramat de temes en què les idees hi fan el paper de motius musicals”. Depenent de l’ambició, l’extensió i l’estructura de cada un dels seus llibres, el gran escriptor alemany s’acoblava a un gènere musical diferent. La muntanya màgica, per exemple, recorda una simfonia; Mort a Venècia seria més aviat una rapsòdia, i Altesa reial una opereta vienesa, mentre que en Josep i els seus germans hauria assajat de crear una mena de tetralogia a la manera wagneriana. En cada pàgina, d’una manera o altra, un càntic poderós emergeix per comunicar-se directament amb les emocions del lector.

En Veus al ras, de Sebastià Perelló (Costitx, 1963), es nota aquesta cadència, el mormoleig d’una orquestra imaginària. No és un relat amb un argument convencional, sinó el monòleg d’una dona sobre l’amor, sobre la família, sobre la vida. Perelló no ha buscat posar-li-ho fàcil, al lector. Ben contràriament, Veus al ras demana una certa intel·ligència des de l’altra banda (això que gairebé ja no s’estila). Som davant d’una llarga divagació, una excursió (en el sentit etimològic) sobre el sentit del llenguatge i el seu misteri, sobre la morbosa fascinació del silenci, i també sobre la veu com a instrument eròtic. A vegades la relació entre parla i mudesa no pot resoldre’s sense paradoxa: “Qui calla, ho diu tot”; “Un home que parla i no l’entenen, una dona que escolta i no sent res”.

Aquesta prosa de Perelló s’escolta com s’escoltaria Bach (potser en les meravellosament infinites Variacions Goldberg ): “Allò que li tensava les mandíbules, aquella expectació, no ho sé, els remordiments, una inquietud imprecisa, va desaparèixer, l’aire no li bastava, se li amuntegaven les paraules al paladar i a les genives, se li travaven a la llengua i era un corrent convuls de mots desbocats, com si l’envestís una torrentada que davallàs impetuosa i només cercàs deixar de ser la rastellera de coses que havien quedat sense dir feia temps”.

La delicada conjunció del català estàndard amb les peculiaritats mallorquines fan d’aquest un llibre plenament reeixit, una petita delícia que recomane ben a gust.