Papa, jo vull ser torero

Papa, jo vull ser torero / WIKIPEDIA Zoom

Al final del seu cicle novel·lístic, Santiago Rusiñol va insistir -durant la seua estada als Jardins d’Aranjuez- en un tema molt estimat pels modernistes: la figura de l’individu que prova de canviar, sense èxit, un model social d’acreditades arrels locals. En el fons, amb aquesta frase podríem definir quasi tota la narrativa del nostre Art Nouveau. El paradigma en què es van basar els seus autors era Un enemic del poble de Henrik Ibsen. I l’argumentari subsegüent -l’artista o semblant enfrontant-se fins al més estrepitós dels fracassos a una societat filistea- omplia d’una amarga satisfacció una generació de renovadors radicals que va xocar sovint contra el mur de les convencions burgeses. En El català de la Manxa (1914) un ciutadà de Catalunya, sense nom, es refugia en un poble manxec, Cantalafuente, després de participar en les revoltes de la Setmana Tràgica. Allí ja hi vivia un connacional, viatjant de comerç, que s’hi havia establert casant-se amb la filla del propietari d’un cafè. La diferència entre “el cafeter” i el català innominat, però, és que el segon està posseït per “la ideia”. En adonar-se de l’endarreriment del camp manxec, del sopor en què viuen els habitants de Cantalafuente, es decideix a canviar les coses.

Per començar, lloga el molí al terratinent del lloc, don Juan Antonio Ruiz y Pérez de Castrovido. Però cada habitant del poble a qui aborda té la mateixa actitud: tots li donen la raó, tots es defineixen com a liberals i demòcrates, però ningú està disposat a moure un dit per provocar una nova situació. En aquest context, el català porta el seu fill a escola i diu al mestre: “No vull que sàpiga res que no sigui ben comprovat. Que no hagi passat pel gresol de l’anàlisi i de la ciència, i l’experimentació”. Allò que en deien escola, però, només és “un tancat modest perquè els guardessin els infants mentre els pares llauraven”. Curiosament, torna a representar-s’hi aquella escena de L’auca del senyor Esteve en què el pare del protagonista de l’obra portava el fill a estudi i pretenia que només hi aprengués les quatre regles bàsiques, perquè amb això n’hi havia prou per formar un bon botiguer. No sabem quin cas en va fer el mestre d’ El català de la Manxa, però el resultat es va fer ràpidament visible: el xicot va créixer i va voler ser… torero.

Potser començant una tradició que acaba sarcàsticament en el cantant Albert Pla, Rusiñol es deleix en la paradoxa del fill del revolucionari que, rebutjant la senda traçada pel pare, abraça les arts més tradicionals. Cadascú té la seua forma de rebel·lar-se… El primer dia a la plaça, però, se salda amb l’animal escapant-se i provocant la destrossa de la migrada biblioteca que el català havia pogut fundar al casino del poble, la Lira Agrícola. Tot fa presagiar un funest final. I aquest, ineluctablement, es produeix. Mor el fill, mor el cafeter, i el català de la Manxa, davant les seues tombes, constata el seu fracàs.

Potser en el fons el que ens vol donar a entendre Rusiñol és que tan estrambòtica és l’actitud del fundador de La Puntual ( L’auca del senyor Esteve ) com la del revolucionari quixotesc ( El català de la Manxa ). Per això el fill del senyor Esteve serà escultor, i el del català anònim, torero. En el primer cas, però, es produïa un pacte entre pare i fill, i aquest darrer reconeixia que podia dedicar-se a l’art perquè el progenitor pagava. En l’obra que ens ocupa, en canvi, el fracàs és total i absolut, un indici clar del futur que, segons Rusiñol, tenen les idees excessivament renovadores. O, com afirma de manera contextualment molt oportuna la nota de contraportada del llibre, potser som al davant d’“una reflexió sobre la temptació regeneracionista de Catalunya envers Espanya”.

Més continguts de llegim