VÍCTOR OBIOLS

El Pantone irlandès de la gamma de verds

Temps era temps, Raimon cantava "tots els colors del verd" del País Basc, i sovint hem pogut emmirallar el país en alguna altra contrada amb tantes o més mancances que el nostre. Marcel Riera, en un dels darrers poemes del recull, El far -cosí d'un bon poema anterior, Fars (el del "gran manigot incandescent")-, declara: "Aquí no és allà però encara som més illa". Temps era temps, també, fa cinquanta anys, el jurat del Riba donava el premi a Intento el poema , de Josep Maria Andreu, el mateix any que Gabriel Ferrater hi presentava Da nuces pueris . Potser si Ferrater hagués fet cas a Pla, que li aconsellava que escrivís novel·les i no aquells versos "amb una mica de musiqueta" hauria tingut més sort. Però els jurats literaris saben el que es fan, malgrat les enraonies, i les votacions solen ser transparents, i sovint unànimes. Res a veure amb els jurats populars del sistema penal de l'Estat, que han arribat a absoldre un delinqüent, només perquè té poder.

El llibre de Marcel Riera suscita qüestions considerables en l'àmbit de la poètica, perquè, com recorda la cita d'Auden que obre el llibre, del famós poema dedicat a Yeats, "la poesia no fa que passi res" (o hauríem d'interpretar: "la poesia fa que no passi res"?). La ment poètica era, en el passat, la font de la veritat per al coneixement, i en els nostres temps ha deixat de tenir la veritat perquè el cos del coneixement ja no la troba útil. Quin ha de ser el seu designi? N'hi ha diversos, fins i tot alguns que cerquen la quadratura del cercle: fer poesia discursiva de l'experiència amb llenguatge de la revelació, o fer experimentalisme automatitzant amb sonets. Tot és lloable atenent el principi de la utilitat, i si al versaire l'acontenta allò que fa, doncs benvinguda l'aventura. L'art no satisfà el desig sinó que crea el desig. A Llum d'Irlanda hi ha ambició, de concepció i de realització. Poemes encertats de dicció dactílica, iàmbica, "paraules-llamp que arponen i fan mal", i també alexandrins encavalcats en prosa, vers ben desbocat, com en el poema James Joyce a la vetlla d'en Finnegan , i peces considerables de solidesa i densitat moral, com Les síl·labes molles , o Per al temps present , on el vers no es desbarata ni queda deslligat. O la feliç versió del poema de Kavanagh ( A Raglan Road ), amb la curiosa rima visual final ("admetria/argila/dia"). Altrament, ja ho deia Ezra Pound: "No trinxis la teca en iambes separats".

La comprensió de la unitat del vers és una de les coses més difícils en poesia i, alhora, paradoxalment, si és dominada per una orella fina, ha de ser de les més fàcils. Hi ha en el llibre de Riera troballes evidents pel que fa a l'eufonia, l'al·literació, la metàfora i la rima interna: "la roba que encara m'encarcara" ( El principi de tot a Carrickfergus ), "els colors regalimen / tenyint la llana com si ja fossin jerseis" ( Deu postals ), "les ales de tinta de la nit" ( Cobh ), l'inici del poema Comarca , amb la metàfora "vascular", "l'aigua s'arruga, / verdosa com la pell d'un gripau..." (County Mayo a l'hivern ) o "...quan la pluja ja minva / ...una neurona fimbra". Greus postals de l'Eire.