EL LLIBRE DE LA SETMANA

Palol a l’infern de les delícies

Crítica de 'Dos cors per una bèstia', de Miquel de Palol (Proa Premi Jocs Florals de Barcelona 2015). 96 pàg. 15 euros

Palol a l’infern  de les delícies Zoom

Fa temps que plana la qüestió de veure una compilació de l’obra poètica reunida de Miquel de Palol, que va iniciar el seu periple l’any 1973 amb Delta, publicat a El Mall. És un escriptor consolidat de la generació dels 70, i un novel·lista amb projecció internacional. Però l’autor s’ha escapolit sempre enigmàticament de l’honesta proposta dels editors. Potser li sembla una primera claudicació a la galeria... i ell vol continuar sent el “poeta jove del Mall” que va aconseguir de ser fins ben entrada la quarantena. Podria ser.

Sigui com vulgui, Palol és l’antítesi de Thomas Hardy, que va destil·lar poesia després d’una mala fi de novel·les. Palol ha operat a la inversa, i, a més, no ha deixat mai el vers, o el discurs poètic (que aflora de tant en tant en la seva prosa, de fet). En aquest volum entre confessional i testamentari tampoc no deixa de ser mai l’arquitecte que és: munta una composició en anell, a la manera de l’èpica homèrica, i ens fa ressonar el cap escapçat de l’inici en la cloenda del recull, ja rendit, encara no servit damunt una safata per una “Salomé” que fuig: som en l’episodi anterior (“Amb tot l’amor enlaira la destral, / la deixa caure i el temps s’alenteix”). Descobrim finalment que l’espasa damoclea serà la mort definitiva, no la que infligeix metafòricament la femme fatale. Som, com diria un geòmetra, en un espai d’hipèrboles conjugades.

Densitat fosca i visionària

En Palol sempre hi ha massa matèria, massa densitat fosca i visionària per entrar a mata-degolla, i si no ets exegeta erudit t’hi pots picar els dits. Palol té sempre al cap el sistema cabalístic del seu dilecte Salvador Espriu, amb qui mantenia una relació avuncular (recordem que la mare del poeta, Mercè Muntanyola, va ser amiga íntima de la colla de l’autor de Sinera, i a ella anava adreçat aquell esplèndid poemet de Tomeu Rosselló-Pòrcel, Compliment a Mercedes ). Per no dir l’estructura escolàstica i omnímode de Dante, o l’esfera divinal i matemàticament pura (i exotèrica) del seu estimat Johann Sebastian Bach. Massa matèria, molta carcassa... i una traça singular per triar-ne filaments i fer-ne el seu brodat propi. Domini de la veu, que ja acumula milles, i es permet de trinxar o retallar al seu antull, o fer esclatar en imatge o metàfora allò que més li convé. Que no el renyaria Joan Ferraté per les contraccions de l’adversatiu? (“pro”), o aquest bisíl·lab espuri, “vritat”, o una “calitxa” quasi de la Franja? Quan se’l trobava a l’ascensor (eren veïns d’escala) es dedicaven mirades assassines. I no és pas estrany, pertanyen a universos antagònics, i ja sabem com les gasta el país: maniqueista i esquerp, envejós de mena. Manca de generositat. La incapacitat per conciliar contraris és constitutiva.

Però tornant a Dos cors per una bèstia, direm que trobem el seu eco en el poema Aquesta brutalitat particular, quan diu “Si el sexe ha de servir per desfogar-se / o, al revés, d’aliment / de la bèstia de dos cors”, on descobrim el sentit del títol: no és que una bèstia es mengi dos cors (tot conservant tanmateix, aquí, un tipus d’ambigüitat), és que és un animal bicàrdic: ja sabem quin és, aquell que mor infartat sense remei. El poeta -sense guia virgilià, ai las!- té el do de síntesi: “pèndol en mans d’un boig”. I sap fer la peça magistral, de les millors del recull: Mirades indiferents (“Ens hem tornat / una carrossa de pallassos”) amb dos paràgrafs finals inapel·lables. Després d’una vintena de llibres de poesia potser toca aplegar-los tots. O, si més no, fer-ne una antologia. El país s’ho mereix.