EL LLIBRE DE LA SETMANA
Barcelona

El deute amb els ancestres

Crítica de 'La filla del capità Groc', novel·la de Víctor M. Amela guanyadora del premi Ramon Llull 2016

ABANS DE GUANYAR EL PREMI RAMON LLULL 2016 AMB  ‘LA FILLA DEL CAPITÀ GROC’, 
 EL PERIODISTA VÍCTOR AMELA  HA PUBLICAT NOVEL·LES HISTÒRIQUES COM ‘AMOR CONTRA ROMA’ (2014) I  ‘EL CÀTAR IMPER-FECTE’ (2013) Zoom

El segle XIX no deixa de fascinar-nos. La vella trifulga hispànica i el seu aire d’endarreriment, obstinació i ancestralisme irredempt s’escenifica en la cruel i persistent pugna entre carlins i liberals. Des que l’últim soldat de Napoleó abandonà la península Ibèrica, en realitat, no hi ha hagut pau ni consens possible: les “dues Espanyes”, amb els peus colgats dins terra (com en el simbòlic gravat de Goya), no han deixat d’etzibar-se garrotades fins al 1939. La Guerra Civil, en efecte, és l’última Guerra Carlina, però els actors s’hi han multiplicat, i ja no s’hi barallen només laics contra religiosos, sinó esquerres contra dretes, centralistes contra nacionalistes... i encara a dins de cada una d’aquestes dicotomies, inquietants perspectives de nina russa.

Víctor Amela, conegut periodista i divulgador literari barceloní, té arrels familiars al Forcall, a la comarca castellonenca dels Ports. A set anys es banyava en un gorg del riu Calders, un dels tres que conflueixen a la cruïlla que dóna nom a aquest petit poble. El detall del bany és important, perquè des d’Heràclit sabem que submergir-se en una aigua fluvial és condemnar-se a experimentar, automàticament, la nostàlgia de la pèrdua (bé, Heràclit no ho deia així, però ell era filòsof i jo escriptor, deixeu-me que hi faça un poc de literatura...). Triomfador a Barcelona, Amela no podia probablement extirpar-se la sensació que hi havia alguna cosa seua que s’havia quedat, irremissiblement, dos-cents quilòmetres més al sud. Durant anys sentí contar històries sobre el Groc, un mític guerriller carlista; el besavi d’Amela, Pep lo Bo, en va ser coetani i qui sap què més. El fill de Pep lo Bo va emigrar a Barcelona i s’hi va establir l’any 1914. La filla del capità Groc, doncs, respon al doble impuls del seu nét d’indagar des de la ficció -però amb un gran aparell de documentació real- els orígens d’un temps mític i convuls, la seua pròpia i més íntima prehistòria.

Les regles del ‘bestseller’

Es recorre a la novel·la, sovint, quan els materials de la realitat són insuficients. Víctor Amela ha consultat molts papers per a fer el seu llibre però, al final, ha hagut de dotar de faccions i de personalitat el seu heroi, i vestir-lo amb un relat coherent, una invenció plausible. És així com el projecte s’ha concretat en una peripècia que enfronta els carlins del Forcall (“latrofacciosos”, segons els seus enemics) amb els liberals (“pesseteros”, a dir dels contrincants). Els personatges que representen ambdós bàndols, el Groc i Tomàs Buc, van ser amics de petits: les lleis terribles i immutables de les conteses civils.

A l’hora de narrar, Amela segueix les regles del bestseller i amb aquestes ha de ser jutjat. Els personatges intensos, les pinzellades de plasticitat local (els paisatges severament abruptes dels Ports, el vivaç dialecte comarcal), l’acció dinàmica, el dramatisme, van configurant un relat amb un detallisme didàctic i eficaç. El Groc és un fanàtic (“Visc -proclama- perquè Religió i Rei legítim guanyen”), però el narrador l’humanitza, ens el fa proper, hi empatitzem (també nosaltres, ai!, covem la nostra quota de fanatisme, i tenim a dins el gen de la discòrdia i la rebel·lió). El guerriller impera en un territori salvatge, amb cingles abruptes, serralades intimidatòries, valls impossibles. La seua causa és reaccionària i il·lusa, però els seus enemics no foren més civilitzats...

No falten, en aquestes pàgines, referències a llocs d’un pintoresquisme superlatiu (com ara el santuari, enclavat en la muntanya, de la Mare de Déu de la Balma, on fins fa quatre dies es guarien endimoniats), ni homenatges a altres ínclits amants del territori, com el Joan Perucho de les Històries naturals.

Crec que Amela, quan ha acabat aquest llibre, s’ha sentit satisfet. A cals pares hi havia un retrat de Pep lo Bo, que les flames d’un incendi domèstic van destruir. Aquest retrat va presidir la infància de Víctor Amela. D’alguna manera ell sabia que el foc havia consumit el quadre perquè poguera restar incòlume en un amagatall inexpugnable de la seua memòria. I li devia una novel·la. Ara ja no.