EL LLIBRE DE LA SETMANA
Llegim 12/10/2013

Espies com nosaltres: 'operació caramel', d'Ian McEwan

i
Marina Espasa
3 min
LA NARRATIVA D'IAN MCEWAN  ÉS PODEROSA, IMPREVISIBLE, MORDAÇ I D'UNA GRAN INTEL·LIGÈNCIA. AMB 'OPERACIÓ CARAMEL' HA ESCRIT UNA HISTÒRIA D'ESPIES QUE SATIRITZA EL MÓN LITERARI  EN LA DÈCADA DELS SETANTA

Com si encara hagués de demostrar alguna cosa, Ian McEwan ens regala una arrencada de novel·la absolutament espaterrant: Serena Frome, filla d'un bisbe anglicà d'un poble britànic, explica, en primera persona i a tota velocitat, la seva infància, adolescència i joventut, amb una ironia, una lluminositat i una penetració psicològica prodigioses. Són 50 pàgines que podrien incloure's en qualsevol antologia literària sobre com es construeix i es presenta un protagonista de novel·la: el talent d'un gran escriptor funcionant a tot drap. Una de les proves més difícils que ha de passar un autor, la del transvestisme, McEwan la supera sense despentinar-se. Això no és per dir que la resta de la novel·la no funcioni: Operació Caramel és una novel·la rodona, i superior, al nostre entendre, a les tres darreres de McEwan, que no han pogut escapar-se de la llarguíssima ombra d' Expiació . En llenguatge de cinema de poble d'abans, és "una d'espies", però McEwan és massa refinat per fer només això, i la novel·la és sobretot una reflexió agudíssima sobre el fet d'escriure i sobre el seu precedent ineludible, la lectura.

Serena Frome és un exemple del que, amb molta mala intenció, McEwan qualifica de "lectora corrent". L'expressió surt més d'una vegada, i no pot no remetre al famós assaig de Virginia Woolf, en què l'autora es referia als lectors voraços, però poc cultes i, per tant, incapaços de captar les subtileses i els subterfugis que amaguen certs textos, però que estan dotats d'un sentit comú que els fa dignes d'atenció i de respecte. La Serena és exactament això: una lectora voraç, incansable, que no distingeix entre Jane Austen i una escriptora de llibre amb les lletres daurades i en relleu. Què entén de tot el que llegeix? ¿Sap que una cosa són els personatges i una altra l'autor? Sembla que tingui el cap ple de pardals i cau en tots els paranys del lector inexpert, com ara enamorar-se perdudament d'un autor a través de la seva literatura. De sobte, però, és capaç d'arreglar, i força bé, un conte pèssim que ha escrit el seu xicot, un escriptor que McEwan fa servir per acarnissar-se -de manera hilarant- amb els mals escriptors: és pagat de si mateix i escriu novel·letes apocalíptiques, (dis)tòpiques i anticapitalistes, inspirades per una crisi galopant (som al 1973, però la paròdia és evident). Però el pitjor que fa, i aquesta és una de les càrregues de profunditat de la novel·la, és acceptar una oferta més que generosa d'una misteriosa fundació que li permetrà obtenir el que somien tots els escriptors: diners i temps per escriure. No cal dir que la fundació és una tapadora de l'MI5. McEwan qüestiona la complexa relació entre els escriptors i el poder, a vegades tan simbiòtics que arriben a confondre's. Cita el discurs d'acceptació del Nobel de Soljenitsin: "Malaventurada la nació amb una literatura alterada per les ingerències del poder", i ens vénen al cap memorables articles de la premsa més recent.

On es deixa anar del tot és en la paròdia del llenguatge dels crítics literaris: són moments de la novel·la que, per motius obvis, ens han fet saltar les llàgrimes de riure. Com es deu haver divertit escrivint perles com "Llegir T. H. Haley és com atacar revolts molt tancats a massa velocitat. Però no tingueu por: aquest vehicle tan elegant no surt mai de la carretera". I atenció a l'escena de l'entrega d'un suposat premi Austen, que compta amb la intervenció estel·lar de Martin Amis, gran amic de McEwan: ignorem si la cosa va anar així quan Amis va recollir el guardó pel seu debut amb Els papers de Rachel , però a McEwan li serveix per disparar amb bala contra segons quins premis literaris.

Però l'escriptor també és delicat i profund, i s'atreveix a sostenir, llibre rere llibre, que la poesia és important i capaç de canviar les coses. D'una història d'espies i aspirants a escriptors en fa, també, una magnífica història d'amor, o més d'una, perquè el llibre conté alguns contes (suposadament escrits per l'escriptor patrocinat per l'MI5) que són autèntiques meravelles, i que indaguen en la foscor dels primers relats de l'escriptor anglès. Quan és fosc, McEwan encara és millor. Quan sedueix amb tota l'astúcia de què és capaç, ens desarma. Enganya i traeix el lector, però és que, si no, no estaríem parlant d'una novel·la d'espies. D'espies com nosaltres, els escriptors, sembla que afirmi McEwan.

stats