ELS LLIBRES I LES COSES

Origen i futur De la llibertat

Origen i futur  De la llibertat / RALPH ORLOWSKI / GETTY Zoom

Llibertat per fer què? Per alienar-nos treballant i comprant? Per enriquir-nos? Per evadir-nos en la nostra subjectiva privacitat? Per comprometre’ns col·lectivament? A l’assaig Estrès i llibertat, publicat per Arcàdia i traduït per Raül Garrigasait, Peter Sloterdijk treballa “perquè la paraula liberalisme, que ara, malauradament, designa més aviat una vida a la galera de la cobdícia, torni a ser sinònim de generositat”, i perquè la paraula liberalitat torni a ser “un signe de la simpatia per tot allò que emancipa els homes de despotismes de qualsevol mena”. El filòsof alemany creu que els dos conceptes són massa importants per deixar-los en mans dels liberals.

Sloterdijk ens adverteix que “sovint s’ha buscat la llibertat en llocs on és impossible trobar-la: en la voluntat, en l’acte de triar o en el cervell, i s’ha passat per alt el seu origen en l’actitud noble, en la força ascensional, en la generositat”. De fet, assegura que “llibertat és només una altra paraula per dir noblesa”. I conclou: “Si mai s’hagués de produir una regeneració intel·lectual del liberalisme polític, hauria de partir del fet que els homes no són només éssers possessius, àvids, ansiosos i necessitats que exigeixen via lliure per calmar la seva sensació de mancança i la seva fam de poder. També porten en si mateixos el potencial d’un comportament pròdig, generós i sobirà”.

Però abans d’arribar a la idea de l’individu lliure compromès amb la comunitat, Sloterdijk busca l’origen de la relació entre les idees de llibertat i de comunitat política. Els “macrocossos polítics” que “anomenàvem pobles i avui, per raó d’una dubtosa convenció semàntica, denominem societats” sorgeixen, segons ell, com a camps de forces integrats per l’estrès: “Una nació és una col·lectivitat que aconsegueix conservar en comú l’absència de calma”, és a dir, que integra la seva gent en una comunitat de preocupacions i excitacions que es generen dia rere dia. Vist així, Catalunya és una nació perfecta, perfectament estressada. És l’estrès de la revolta el que fa la nació. Parafrasejant Ernest Renant, “la nació és un plebiscit diari, però no sobre la Constitució, sinó sobre la prioritat de les seves preocupacions”, diu Sloterdijk. La primigènia llibertat republicana grega i romana és sinònim d’indignació col·lectiva.

Però quan al segle XVIII sorgeix l’individu modern, subjectiu, autònom, quan Rousseau experimenta el seu somieig, la seva deriva interior estirat i deixat anar en una barca enmig d’un llac suís, llavors cal repensar la idea de llibertat, i per tant de comunitat. Rousseau es desestressa, s’allunya de la societat, de les preocupacions col·lectives. Es desencadena: “L’home ha nascut lliure, i a tot arreu porta cadenes”, havia escrit. Anticipa el romanticisme. Però alhora també formula, al final de la seva vida, el concepte de “voluntat general” que obre el camí a intercanviar “la llibertat individual real per una llibertat fictícia en la subjectivitat del grup”. És el germen dels totalitarismes socialistes. I, davant d’aquesta falsa dualitat, Sloterdijk es queda amb el compromís sartrià, amb l’assumpció de l’estrès i la llibertat, una llibertat generosa amb els altres.