La veritat i la llibertat ens esperen al final del trajecte

Joan Margarit, guardonat ahir amb el premi Jaume Fuster que atorga l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, creu que si fem les coses bé, la veritat i la llibertat ens estaran esperant al final de la vida, com una mena de recompensa. El poeta està convençut que la veritat mai fa mal, o almenys no fa tant mal com la mentida. I carrega contra els que reivindiquen la felicitat dels ignorants: “Això és un tòpic que fa la delícia dels que tenen el poder -em diu-. Has de desconfiar sempre de tot allò que funciona al poder. La santa ignorància és monstruosa, jo no he vist cap ignorant feliç. Com tampoc no he vist la felicitat entre els que renuncien a viure plenament la vida per evitar el dolor”.

El repte de deixar d’ignorar la nostra ignorància

D’ignorants en som tots, per bé que no tots ignorem el mateix ni en el mateix grau. De llacunes, cadascú té les seves. El primer pas per vèncer la pròpia ignorància deu ser deixar d’ignorar-la. A part d’ignorant, has de ser estúpid per creure que ja en tens prou amb el que saps. I contra l’estupidesa sí que hi ha ben poc a fer. Com va dir algú, la ignorància es pot curar però l’estupidesa és per sempre.

Gràcies a la nova edició en català d’ Una confabulació d’imbècils (Anagrama), traduïda per Xavier Pàmies, rellegeixo la frase de Jonathan Swift que va donar peu al títol de la novel·lassa de John Kennedy Toole. “Quan al món apareix un geni de veritat -va escriure Swift-, se’l pot reconèixer per aquest senyal: que tots els imbècils es confabulen contra ell”. Swift, a diferència del pobre Toole, va ser un autor prolífic, però se’l recorda sobretot per Els viatges de Gulliver. Concebia la literatura com a provocació i era addicte a la sàtira, un gènere que li permetia disparar pel broc gros sense ofendre gaire. La sàtira, deia, “és un mirall màgic en què cada persona hi veu reflectida molta gent excepte a si mateixa”. Pel mateix mecanisme que ens fa detectar l’estupidesa i la ignorància alienes molt abans que les mancances pròpies.

L’home savi sap admetre que estava equivocat

Jonathan Swift (1667-1745) és considerat el primer gran escriptor satíric irlandès. Havia nascut dos segles abans que els altres dos irlandesos que van fer anar l’enginy com volien: Oscar Wilde i George Bernard Shaw. La dels imbècils conxorxats és només una de les moltes frases brillants (i encara vigents) que Swift ens va llegar. “Com es pot esperar que la humanitat accepti consells, si ni tan sols té en compte els advertiments?”, es preguntava ell i podríem preguntar-nos nosaltres.

“Només els desgraciats -va observar Swift- creuen en el poder del destí. Els qui són feliços sempre atribueixen l’èxit al seu esforç i talent”. Seguim igual: preferim pensar que hem fet mèrits per tenir el que tenim, i ens costa reconèixer que, a més, hem tingut sort.

Els aspirants a genis fan massa cas als imbècils que els ataquen. “Que et critiquin és l’impost que cal pagar per ser eminent -afirmava Swift-. Però si els homes de talent decidissin no queixar-se mai per escrit dels seus crítics i detractors, la generació següent no sabria que els han tingut”.

Tornant a la ignorància. Jonathan Swift ho tenia clar: “Una persona no s’hauria d’avergonyir mai d’admetre que estava equivocada. Equival a dir, en altres paraules, que avui és més sàvia que ahir”. Segons ell, “l’etapa final d’un home savi es consagra per complet a esmenar les bogeries, prejudicis i opinions falses que ha anat assimilant durant les etapes anteriors”. Fet això, potser arriba a la veritat i la llibertat de què parla Joan Margarit.