UN TAST DE CATALÀ

¿No en som prou o no som prous?

Arran del meu tast sobre un ús abusiu del pronom en, Josep Ruaix -que ha tractat a fons i brillantment aquest tipus d’ultracorrecció- em fa notar un en, també inadequat i molt interessant, en el títol d’un article de Carod-Rovira a El Punt Avui de diumenge passat.

L’article es titulava “No en som prou”, i el problema d’aquest en era que ens induïa a entendre que Carod vol que siguem més alguna cosa -més valents, més audaços...- i no pas, com era el cas, que siguem simplement més -és a dir, més nombrosos.

No acostumo a posar nom als errors. Si avui ho faig és perquè no hi veig un error de Carod -que coneix bé la norma- sinó un error de la norma, que en aquest cas condemna l’usuari conscienciat a construir una frase fallida.

Què diu la norma del quantitatiu prou? Que és invariable pel que fa al nombre i al gènere. És a dir, que la forma prous -viva i habitual a tot Catalunya- no és normativa, com tampoc ho són les formes prouta i proutes -pròpies d’alguns parlars nord-occidentals.

L’ésAdir, en canvi, troba que prous és habitual i admissible en llengua col·loquial i considera que, igual que masses i forces, respon a la tendència dels usos informals a fer variables quantitatius invariables per analogia amb altres quantitatius.

Però jo crec, com afirma Ruaix, que la forma plural s’ha de tolerar quan prou acompanya un nom plural (“No guanyo prous diners”) i s’ha d’admetre quan prou no va adjunt a un substantiu, perquè aleshores la invariabilitat resulta violenta i desconcertant.

Seria el cas del títol de Carod.“No som prou” és tan normatiu com estrany i confús. I això el fa optar per “No en som prou”, que també és normatiu però, com ja hem dit, vol dir una altra cosa.

En bon català el títol només pot ser “No som prous”, i no pot ser que aquest títol encara no sigui considerat correcte.