NÚRIA JUANICO

Pau Joan Hernàndez "No pot ser que un vampir sigui bon xicot"

La balada del funicular miner (Cruïlla, 2013) se situa a Tamasca, un petit poble d'alta muntanya on una bèstia misteriosa ataca brutalment els animals del poble. A partir de la intriga i els elements sobrenaturals, l'obra aborda temes com l'adaptació a un nou entorn i la discapacitat. Per què va decidir unir components tan diversos en una obra adreçada als joves?

La discapacitat és un tema proper en el meu dia a dia, i per això sol aparèixer en les meves novel·les. A la història hi ha una professora que ha patit un accident i s'ha d'adaptar a un indret i a un cos nou. En aquest sentit, la discapacitat té paral·lelismes amb l'adolescència perquè és una època en què no entens res. Vols saber com funciona el món i t'ho qüestiones tot, però moltes vegades no obtens resposta. L'adolescència no és l'època meravellosa que molts adults recorden, sinó una etapa horrible en què no saps cap on tirar.

L'Alda, la professora de matemàtiques, adopta la veu narrativa principal a l'obra. Com creu que la veuen, els lectors?

Cap a l'Alda hi ha el mateix sentiment d'intriga i perplexitat que experimenten els seus alumnes. Ella acaba d'arribar al poble, on tothom es coneix, i això la fa enigmàtica. A més, la seva coixesa la fa semblar més estranya i llunyana perquè indica que arrossega un passat tèrbol.

La intriga resulta molt present en l'obra i serveix de motor perquè la història avanci. ¿El misteri és un valor segur per atreure els joves a la lectura?

Fa més de 25 anys que m'hi dedico, a la literatura, i encara no sé quin és el secret perquè una història funcioni. Tot i això, tinc clar que la novel·la ha d'estar ben narrada i ha de parlar de temes seriosos. Als joves d'ara no els interessen els llibres banals, sinó que busquen obres amb una temàtica que els atregui i que estigui tractada de manera amena.

Com en moltes obres adreçades a adolescents, hi incorpora una història d'amor impossible entre dos joves de la colla protagonista.

Els adolescents tenen certa tendència a enamorar-se. Encara que no ho tinguin planificat, acaba passant. Per tant, hauria estat poc natural escriure una novel·la d'aquestes característiques sense una història d'amor. Sobretot perquè els joves formen una petita colla d'institut en un entorn rural que els obliga a estar molt a prop els uns dels altres.

El component fantàstic apareix amb la presència de la bèstia enigmàtica que comet crims sanguinaris als voltants del poble. De seguida, el lector associa aquest monstre amb els homes llop.

Aquí he volgut jugar amb la Mei, una de les noies de la colla. És una jove bastant sinistra, a qui li agrada la licantropia i vestir amb estètica gòtica. Fins i tot, aconsegueix que els seus amics dubtin de si realment és humana. Aquest joc també respon en part a l'adolescència, perquè en aquestes edats et planteges si els éssers sobrenaturals existeixen o no. Al cap i a la fi, actualment parlar d'éssers fantàstics significa parlar de fe, i aquesta és una de les preguntes que et fas quan ets jove.

De fet, els vampirs i els homes llop són temàtiques recurrents en els bestsellers juvenils i han arrossegat molts adolescents a la lectura.

Sí, però hi ha hagut un excés de falses novel·les fantàstiques. No pot ser que un vampir sigui finalment un bon xicot o que els homes llop siguin enrotllats. Un vampir no deixa de ser un depredador que s'alimenta de l'essència de la vida dels altres. Per tant, no te'n pots enamorar encara que es percebi com un noi pàl·lid i guapo. La licantropia i el vampirisme són elements molt importants en la nostra cultura. No es poden banalitzar ni convertir-los en temàtiques de bon rotllet.

Quines diferències hi ha a l'hora d'escriure per a adolescents i no per a adults?

A les novel·les juvenils és més important el ritme. La història ha d'avançar de manera gradual, perquè el lector hi entri progressivament i no es desconcerti. Els adults, en canvi, no són tan exigents en aquest sentit. Pots donar-los acció continuada i frenar de sobte amb una descripció sense que es confonguin.

A part de la seva faceta com a escriptor, ha traduït obres com Les benignes de Jonathan Litell (Quaderns Crema, 2007) i La petita joia de Patrick Modiano (Columna, 2010). El 2008 no va recollir el premi Llibreter per reivindicar la tasca dels traductors. Des d'aleshores, han canviat les coses?

Gens. El traductor continua sent invisible als ulls de molta gent. Treballa sota condicions dolentes i amb unes tarifes que fan riure. A més, hi ha una forta ignorància de la seva feina per part dels crítics, els mitjans de comunicació i les editorials. Curiosament, els lectors són els que més reconeixen la nostra feina.

¿Hi ha algun bri d'esperança en aquest horitzó de precarietat?

Les coses estan frenant soles. Per sort, la crisi econòmica ha desmuntat la inflació del món editorial. A poc a poc, la producció torna a ser raonable, encara que això impliqui que ara no hi hagi feina per als traductors. Aquesta crisi servirà per higienitzar el sector i que es torni a publicar amb una mica de seny.