Em pregunta un lector quina de les dues frases del títol és més correcta. El primer que em diu la intuïció és que són dues frases possibles i genuïnes en català i d’un sentit equivalent. Però als diccionaris de l’Optimot i a la Bíblia interconfessional -els dos grans corpus de català correcte amb un bon cercador- hi trobo alguns només fa seguits d’un nom (“Aquest nen només fa entremaliadures”) però cap només fa que seguit d’un infinitiu. Per contra, sí que hi trobo bastants exemples de no fa més que + infinitiu (“No fa més que tramar maldats”).
En un intent d’aclarir-ho busco si en castellà també conviuen “ No ha ce más que insultar ” i “ Solo hace que insultar ” i descobreixo a Fundéu que solo hace que + infinitiu es considera una construcció inadequada que cal substituir per no hace más que, no hace sino o no hace otra cosa que + infinitiu. Però descobreixo una cosa més interessant: que la construcció incorrecta és un calc del català que apareix en mitjans en castellà de zones catalanoparlants.
Tot plegat em fa pensar que el més probable, com diu al seu blog el filòleg Joan Calsapeu, és que la segona frase -la de només fa que - provingui de la primera -de no fa més que - per un simple canvi d’ordre. Cal tenir present que l’adverbi només, com apunta Ruaix, és un terme de creació relativament recent: neix d’aglutinar no i més, i no el comencem a trobar escrit junt fins al XIX.
Perdent temps al corpus textual de l’IEC -amb un pèssim cercador- trobo un munt d’exemples de només fa que + infinitiu d’escriptors de prestigi del segle XX, començant per un poema de J.M. de Sagarra del 1916 i incloent-hi el famós manifest d’ Els Marges del 1979. I concloc que som davant d’una forma a què la llengua ha arribat tota sola, que és específica del català i que la gran majoria de parlants entenen i fan servir. No em sembla, doncs, que hi hagi cap motiu per condemnar-la o menystenir-la, tret que considerem que una llengua no té dret a canviar, transformar-se i evolucionar guiada pel seu propi geni.
