UN TAST DE CATALÀ

No dubto en el perquè sinó en el per a què

Fa dos anys, un brillant articulista de l’ARA em va demanar, amb molta educació, si li podia explicar per què el títol que ell havia posat, “Sense per què”, l’havíem corregit i convertit en “Sense perquè”. Li vaig dir que sense és aquí una preposició i això fa que al darrere hi hagi d’anar un nom. És un perquè que pot alternar amb motiu o raó i no, per exemple, amb compostos del tipus a què o en què. En català podem escriure “No entenc el perquè” però no escrivim “No entenc el en què / l’en què” o “No entenc el a què / l’a què”. Escrivim “el perquè” i no pas “el per què” perquè considerem que aquí perquè s’ha substantivat, ha passat de ser un sintagma (preposició + pronom) a ser un nom. I per això al DIEC2 hi trobem un perquè nom que vol dir “raó per la qual”.

Però, fa una setmana, corregint un article vaig topar amb la següent frase: “Ens falta un debat més a fons sobre el per a què de la modificació genètica”. I, navegant, trobo, en llibres ben editats, títols del tipus “El què i el per a què de l’educació”.

La distinció entre el perquè i el per a què és tan clara i necessària com la que separa el motiu de la finalitat. Ara bé, ¿no seria més coherent escriure “el per què” i “el per a què” o bé “el perquè” i “el per a què”? Sens dubte, però l’ortografia és una convenció en què la força del costum i les necessitats que dicta l’ús poden tenir més pes que l’estricta racionalitat.

A “el per a què” hi ha un per a què substantivat com el perquè que hi ha a “el perquè”, però el pas d’aglutinar-lo no s’ha fet. És una asimetria en què no estem sols. Al Manual de español urgente, assessorat per la RAE, hi trobo la frase: “Desconocía el cómo, el cuándo, el porqué y el para qué ”. I el problema que planteja que no s’hagi aglutinat, que sigui una substantivació interrupta, s’evidencia quan ho intentem passar al plural, en què els perquès conviuran amb els per a què. Si els per a què fossin d’ús habitual potser esdevindrien els peraquès. Mentre no ho siguin, aquest últim mot és una potencialitat de la llengua que la norma no avala.