LAURA SERRA
Barcelona

David Safier: “No sóc una bona persona per naturalesa”

Després de vendre milions d'exemplars de llibre d'humor, com 'Maleït Karma', l'autor alemany publica una novel·la emocional sobre una adolescent que combat al gueto de Varsòvia a '28 dies'

David Safier (Bremen, 1966) havia escrit sobre una periodista d’èxit que es reencarna en formiga ( Maleït karma ), sobre vaques que decideixen marxar al suposat paradís de l’Índia ( Mu! ), sobre una dona que s’enamora de Crist ( Jesús m’estima ) o sobre una mena de Família Monster (Una família feliç ). Així que troba normal que desconfiessin d’ell, fins i tot sent un autor bestseller, quan va decidir escriure 28 dies, la història d’una adolescent al gueto de Varsòvia que s’acabarà sumant a la Resistència i sent part de l’heroic aixecament de la primavera del 1943.

Per què va decidir escriure aquesta novel·la?

Feia 20 anys que volia fer-ho. Quan vaig començar a estudiar el gueto de Varsòvia em vaig adonar que hi podies trobar el pitjor que és capaç de fer l’ésser humà, però també el millor. Pots veure-hi grans heroïcitats, grans sacrificis, grans mostres d’humanitat. És increïble el que la gent va fer en circumstàncies horribles. I aquest espectre de reaccions humanes era molt fascinant.

¿El salt de l’humor a la novel·la històrica té a veure amb el fet que ja havia venut 4 milions de llibres abans?

No. No es tractava de canviar. No vaig decidir ser un escriptor seriós. Ni m’he avorrit de fer comèdies; el meu pròxim llibre serà una comèdia. Estava encès per escriure aquesta història.

Li preocupava la reacció del públic?

Com a autor, escrius primer per a una audiència d’una persona, tu mateix. Què m’agrada escriure? Què m’apassiona? Després només pots esperar que altra gent se senti igual. No tenia por del públic. Tenia por de fracassar com a escriptor, de no ser capaç d’escriure aquest tipus d’històries. Li vaig dir al meu editor: “Escric 60 pàgines i, si creus que no és bo, estripem el contracte”.

El gueto de Varsòvia és un escenari molt poderós, però també recurrent en la literatura.

La meva aproximació és diferent. No volia fer una novel·la literària, sinó una història amb suspens, drama i emoció per al públic d’avui. Una història que es pugui llegir ràpid i tenir una experiència emocional potent. Volia arribar a gent que normalment no llegeix sobre aquests temes i també als joves, que ho trobessin fàcil i excitant de llegir. A banda d’ El nen del pijama de ratlles i La lladre de llibres no n’hi ha tants, i cap és sobre el gueto de Varsòvia.

Per què la protagonista és la Mira, una noia de 16 anys?

El primer dia de l’aixecament, quan els soldats van entrar al gueto per exterminar els jueus cantant i els jueus van atacar-los, el primer que van dir els soldats és: “Els jueus tenen armes!” I el segon: “Les dones disparen!” Molta gent no sap que els jueus van lluitar i que hi havia dones a la Resistència. Per això vaig triar-la. És tan jove perquè els membres de les organitzacions clandestines tenien entre 13 i 29 anys.

La Mira és un personatge de ficció, però tots els detalls (la vida al gueto, el contraban, els refugis, la tria en les deportacions...) són reals.

És com la pel·lícula Titanic. Els personatges de Leonardo DiCaprio i Kate Winslet no van existir, però tota la resta, el que van viure i veure, està basat en fets reals. He intentat donar al lector la perspectiva emocional perquè s’identifiqui amb la Mira i vegi a través dels seus ulls el que realment va passar al gueto.

És més explícit amb la violència que amb la política o el sexe.

Hi ha coses terribles que no he escrit, perquè si no ningú hauria seguit llegint. En canvi, la política és més complicada. Si eren jueus comunistes o sionistes... no és tan important avui. Sobre el sexe, per ser honest, he de dir que vaig fracassar. Podia parlar d’amor al gueto partint d’històries reals i imaginant-m’ho. Però no vaig ser capaç d’escriure cap escena de sexe que em sonés emocionalment veraç.

La Mira diu: “Això de ser un heroi és una cosa relativa”. Per ser heroïna va haver d’agafar les armes.

La lluita al gueto va ser heroica, sens dubte, però hi va haver més herois a banda dels combatents: qui va cuidar nens d’un orfenat fins a la mort, el pare que es pot salvar però decideix anar al tren de deportats amb els fills, els professors clandestins... Fins i tot els que van ser egoistes eren víctimes dels nazis i l’entorn.

El llibre és ple de paradoxes, com el fet que l’amor et pot destrossar i alhora és l’únic motiu per viure.

Volia donar aquesta sensació d’ambivalència. La gent havia de decidir, a vegades en segons, coses que canviarien la seva vida per sempre.

Un lema que recorre tot el llibre és: quin tipus de persona vols ser? Per tant, pressuposa que es pot escollir.

No. En una situació extrema és probable que hi hagi gent que no pugui escollir: un pot encaixar la catàstrofe i un altre quedar destrossat i catatònic. No saps d’entrada qui és més resistent o com reaccionaries. Però, d’altra banda, com a ésser humà, pots escollir i fins i tot entrenar-te per ser bo amb els altres. En la nostra societat podem saber què és bo i què dolent. Hi ha gent bona o dolenta per naturalesa -hi ha entre un 3% i un 5% de sociòpates-, però la majoria som al mig. Jo no sóc una bona persona per naturalesa, espero que tampoc dolenta, però trio fer el que és correcte la major part del dia, en situacions trivials, encara que no sempre tingui èxit.