XENIA DYAKONOVA

Nikolai Leskov, un geni secret

La revista L’Avenç publica, en traducció de Jaume Creus, una obra mestra de Nikolai Leskov (1831-1895), un autor clàssic a Rússia i pràcticament desconegut a la resta del món. Sens dubte la raó d’aquesta invisibilitat de Leskov i de les poques traduccions que se n’han fet (en català fins ara només hi havia El miracle de la muntanya: una llegenda egípcia, del 1920) és el colorit irreproduïble del seu llenguatge, una barreja singular d’expressions populars i metàfores líriques, un mobiliari verbal i estilístic tan delicat que és gairebé inevitable que es trenqui en la mudança. Per això té mèrit que un traductor s’atreveixi a fer un trasllat tan perillós, i ens acosti algú a qui Txékhov considerava el seu mestre, i que segons Tolstoi era l’escriptor més rus del segle XIX. També era Tolstoi qui deia d’un conte de Leskov: “Està ben escrit, però amb massa talent”, i sembla que al·ludia justament a aquesta exuberància lingüística.

Lady Macbeth del districte de Mtsensk és una esplèndida novel·la curta que Leskov va publicar el 1864, i la va qualificar d’assaig sobre un dels caràcters femenins propis de la terra russa. Però, més que a les russes reals, la protagonista s’assembla a alguns dels personatges més vehements i tràgics de Dostoievski.

Seduir la mestressa

La Katerina és una jove apassionada i esquerpa, casada amb un marxant ensopit que no és mai a casa, i encara menys al cor de la seva dona: en canvi, el criat Serguei és molt més sol·lícit i atractiu, i no triga gaire a seduir la mestressa. La Katerina se n’enamora bojament, i sacrifica a aquesta passió les vides del marit, el sogre (que se li apareix en forma d’un gat diabòlic) i el nebot, un nen dolç i innocent que cau malalt poc abans de la seva mort violenta. Enmig de totes les desgràcies l’amor de la dona per en Serguei es torna cada cop més obsessiu: en un dels diàlegs punyents dels amants, a l’ombra d’una pomera al jardí de casa, la Katerina li exigeix que la besi tan fort que totes les flors de l’arbre caiguin a terra, però ell cada vegada ho veu menys clar.

Els problemes es resolen al llit

Setanta anys més tard, Dmitri Xostakóvitx en va fer una òpera, estrenada el 1934 a Leningrad i prohibida al cap de poc temps: els dirigents del Partit Comunista la van treure de cartellera perquè un crític influent del diari Pravda l’havia atacat amb una virulència assassina al seu article El desgavell al lloc de la música. La titllava de cacofònica, vulgar i salvatge, denunciava com a amoral el fet que al centre de l’escenari hi hagués un llit de matrimoni “on es resolen tots els problemes” i s’escandalitzava pudorosament davant dels ritmes sincopats que acompanyaven les escenes eròtiques.

Les autoritats soviètiques van ser cruels amb Xostakóvitx, i és curiós que justament Lady Macbeth de Mtsensk fos l’única obra en què aquest músic discret i bonhomiós s’havia permès també, a la seva manera artística, el goig de la crueltat, o de la irreverència cap a un mestre. Al convit del casament de la Katerina i en Serguei hi apareix un mugic que obre el celler on està amagat el cadàver del marxant i canta, tapant-se el nas “Quina pudor! Quina pudor!” sobre la melodia sinistra i dramàtica amb què comença l’obertura d’ Eugeni Oneguin de Txaikovski. A la novel·la de Leskov, però, no hi ha aquest toc de farsa i, de fet, la Katerina i en Serguei no es casen, sinó que viuen un desenllaç ben diferent, a l’espera del qual avancem per les pàgines del llibre tot aguantant-nos la respiració.