Amb Nic Pizzolatto torna la novel·la de veritat

Amb Nic Pizzolatto torna  la novel·la de veritat Zoom

Que els tres autors que més van canviar la novel·la al segle XX -Proust, Joyce i Kafka- la desviessin dels camins més narratius cap a altres territoris va ser bo per al gènere com a camp mestís de coneixement i reflexió, però també va obrir la porta a molts elucubradors que no tenien res a dir, i va esfilegassar els arguments -l’esquelet de la novel·la- fins a convertir-los sovint en un mer pretext per omplir pàgines. Els arguments mai han estat el més destacat de la novel·la espanyola ni de la catalana, i en aquest darrer cas, els millors -penso en Pedrolo o Jaume Fuster- són copiats de la novel·la negra nord-americana. Perquè si una cosa trobem sovint a la novel·la negra són arguments rodons i personatges contundents, cada cop més absents del que de vegades se’ns vol fer passar per alta literatura.

En el cas de la primera novel·la de Nic Pizzolatto, si se n’ha de destacar alguna cosa és el seu magnífic argument i l’extraordinària galeria de personatges que presenta, embolcallats amb una escriptura brillant, concisa i esmolada -molt ben traduïda per Carles Andreu-, que la converteix en una de les millors novel·les dels darrers anys. Si a algú no li sona el nom de Nic Pizzolatto, potser li sonarà la sèrie de televisió True detective, estrenada fins ara als canals de pagament i que en poc temps s’ha convertit en un referent de culte. Pizzolatto és el creador i guionista de tots els capítols de la sèrie, on ens presenta un món que, bevent de clàssics com Twin peaks, les obres de Jim Thompson, James M. Cain o Dashiell Hammett, ens porta a fer un viatge per la Louisiana profunda, en un univers de corrupció de menors, incest, bogeria, satanisme i crim, a través dels dos inoblidables personatges encarnats per Matthew McConaughey i Woody Harrelson. A Galveston, de moment la seva única novel·la -que inexplicablement ha trigat quatre anys a traduir-se al català i al castellà-, hi trobem els mateixos escenaris, uns personatges igual de ben dibuixats i un argument que no es basa només en la sorpresa, sinó en l’aplicació d’una lògica narrativa que, com en les millors novel·les, comença amb una decisió absurda, innecessària i equivocada que acaba desencadenant un terrabastall. El protagonista, Roy Cody, és cosí germà de l’inoblidable Dix Handley de La jungla d’asfalt, el clàssic de John Huston inspirat en un llibre de W.R. Burnett: dos pinxos que han viscut tota la vida d’inspirar por als altres, capaços de fer mal o de matar quan arriba el moment, però mai cruels ni malvats. Roy i Dix són fills de les circumstàncies, de famílies trencades per un món injust i indiferent, i tots dos sobreviuen ancorats a un passat mític que creuen que algun cop podran reviure: Dix vol retornar a la vella granja familiar de Kentucky; Roy Cody, recuperar aquelles vacances que va fer de jove amb la seva al·lota, Lorraine, a la població costera de Galveston, Texas. La història comença quan la vida buida i alcoholitzada de Roy es veu sacsejada per dos fets clau: li diagnostiquen un càncer de pulmó i el seu cap intenta matar-lo. A partir d’aquí Roy emprèn una fugida en companyia de Rocky, una jove prostituta que ha salvat de ser violada i assassinada. De seguida s’estableix entre ells dos una d’aquelles relacions que no deixen d’evolucionar al llarg de la història, i no revelaré els diferents revolts de la trama perquè la sorpresa és també una part del plaer de la lectura.

Igual que passa amb True detective, no tot acaba amb la sorpresa. Si a la sèrie els dos policies uneixen al final les seves oposades personalitats per convertir-se en dos detectius de veritat, a Galveston la parella encara més inversemblant de Roy i Rocky també acaba unint les seves forces per una fita que, saben, està per sobre d’ells i serà molt millor del que ambdós han estat per separat. Tant a la sèrie com a Galveston hi trobem el pes asfixiant del passat, que s’arrossega en els flash-backs als quals tan aficionat és Pizzolatto i que ens revelen que la nostàlgia és un dels verins més dolços i letals. A Galveston hi ha violència -no molta però intensa- i maldat, però també tendresa, poesia, i sobretot una lliçó de com escriure una novel·la que el lector -com em va passar- torni a començar només acabar-la.