HE LLEGIT NO SÉ ON

Néixer dona: efectes secundaris

Néixer dona: efectes secundaris / ARA Zoom

Una literatura del jo sense concessions a l’autocensura

“Entre les raons que tenia per voler créixer hi havia la de tenir dret a llegir tots els llibres”. Ho escriu Annie Ernaux a La mujer helada, un volum del 1981 que no s’havia publicat mai en castellà. L’acaba de treure l’editorial madrilenya Cabaret Voltaire, i a mi m’ha faltat temps per empassar-me’l i per, tot seguit, posar a la carta als Reis els títols d’Ernaux dels catàleg de Tusquets, d’Herce i de KRK Ediciones. Saps allò de descobrir un autor i preguntar-te, o més aviat retreure’t, com és que no l’havies descobert abans? Doncs allò.

Annie Ernaux (Normandia, 1940) no és una autora verge en català, però gairebé: Llibres de l’Índex li va publicar Pura passió, amb traducció de Xavier Pàmies. I para de comptar, crec. No deixa de ser curiós, tractant-se d’una escriptora coneguda i reconeguda del panorama literari francès i europeu. Una escriptora que va fer una aposta absoluta per l’autoficció quan encara no en dèiem així. I que se’n surt de conya a l’hora de conrear una literatura del jo sense concessions al sentimentalisme ni a l’autocensura. “Sempre vaig voler escriure llibres dels quals em resultés impossible parlar, llibres que no em permetessin després suportar la mirada aliena”, confessa la que es perfila com la meva nova autora de capçalera.

Per què se’n diu alliberament femení, de l’esclavatge?

Amb una prosa dura, La mujer helada ens presenta una noia ambiciosa i independent, marcada per El segon sexe de Simone de Beauvoir: “Res de matrimoni, però tampoc res d’embolics amb homes que et prenguin per un objecte”. Fins que arriba el nòvio i la boda i el primer fill. I una llibertat -la d’ella, no pas la del pare de la criatura- que trontolla. I vinga a col·leccionar renúncies, a compaginar de mala manera la feina de professora en un institut amb les tasques domèstiques i amb un impronunciable què-he-fet-jo-per-merèixer-això. L’alternativa és pitjor: fer de mare i mestressa de casa a jornada completa, quin horror. “He llegit que Virginia Woolf també feia pastissos, veus com no és incompatible”, es diu per consolar-se. Escriure, per a Annie Ernaux, esdevé “una mena de divertimento entre l’alvocat amb gambes i el passeig amb el nen”. Li cal canviar de vida amb urgència. I ho fa: queda novament embarassada.

“Vaig aconseguir criar-lo bé, el segon, i preparar les classes de llengua francesa i les compres i els àpats i cosir cremalleres i comprar sabatetes als nanos”. L’Annie amb dos fills ja s’ha acostumat a no tenir ni un minut per a ella sola, a anar eternament amb la llengua fora, a trobar normal que siguin els marits els qui facin carrera. Ja ha interioritzat un esclavatge femení disfressat de repte. Un esclavatge destinat a perdurar: han passat quatre dècades i mitja, però massa dones de les que avui empenyen cotxets infantils poden sentir-se identificades amb aquella Annie de trenta anys.

Els perills que assetgen les nenes pel fet de ser nenes

No és l’únic mal que es manté. De petita, Annie Ernaux sent que uns nois es refereixen a ella amb menyspreu. “Com acabarà aquesta!”, comenten, i l’al·ludida sap que li estan dient puta. Tornem al 2015. L’entitat noruega Care Norway ha difós un vídeo contra la violència masclista. Una nena que encara no ha nascut adverteix al seu pare que quan tingui catorze anys els nens de la classe ja li hauran dit puta, i que més endavant potser abusaran d’ella i la violaran. “Darrere de cada broma hi ha una dosi de veritat -afirma la futura dona-. Estimat pare, sé que em protegiràs de lleons, tigres i armes. Però naixeré nena. Sisplau, fes tot el que puguis perquè aquest no sigui el perill més gran de tots”.