PERE ANTONI PONS

Negocis de destrucció massiva

Un advocat astut i exitós pensa que ha tancat el negoci de la seva vida quan acorda amb una velleta que li pagarà una mensualitat fins al dia que es mori a canvi d’acabar rebent en herència el seu magnífic pis de l’Eixample. Des del punt de vista econòmic, l’operació és impecable, si tot segueix el seu curs. Els problemes sorgeixen, esclar, quan les coses deixen de seguir el seu curs previsible i la velleta continua fent anys en lloc de morir-se. Prenent aquest punt de partida argumental -inspirat en l’anècdota real d’un advocat de París-, Lluís Llort ha construït una novel·la híbrida, rocambolesca i estranya. Herències col·laterals és un drama familiar presentat amb tons grotescos, de farsa. Però també una intriga criminal amb algunes breus i subtils incursions -estampes angoixants, ominoses- en el thriller de terror.

En una literatura com la catalana, amb més bons escriptors que bons narradors -tenir bona prosa és una cosa, usar una bona prosa per contar bé una bona història n’és una altra de força diferent-, Llort destaca pel seu domini de l’ofici narratiu: estructura global del relat, dosificació de la intriga, construcció dels personatges, ús amb intenció dels punts de vista, diàlegs... El bon ofici queda clar des de la primera escena. Un jove revisor del gas toca al pis d’una velleta paralítica, no sabem si per fer una feina honesta o amb la intenció d’estafar-la. L’autor, que ho narra amb un estil indirecte lliure, ens fa entrar en escena acompanyant el revisor i, per tant, adoptant empàticament el seu punt de vista. Ben iniciada l’escena, però, ens dóna un parell d’informacions que anul·len de cop tota la simpatia que podíem sentir per ell. I aleshores ens posicionem a favor de la velleta, que fins a aquell moment ens havia resultat antipàtica i inquietant: ara ja no tan sols no ens molesta que sigui hostil amb el jove, sinó que a més desitgem que ho sigui, i que li faci mal.

Control i equilibri

La novel·la està muntada com un trencaclosques molt precís: és plena de salts en el temps i el focus d’interès es desplaça contínuament d’un personatge a l’altre. Llort no deixa mai de demostrar un control considerable dels engranatges narratius. Sap en quin moment ha de donar espai a la peripècia d’un personatge o d’un altre. Sap equilibrar el tremendisme de certes situacions a còpia d’un humor entre hiperbòlic i negre. I sap com fer encaixar les escenes més còmiques amb les més tremebundes i les més excèntriques gràcies a un to realista, distanciat però còmplice. En aquest sentit, destaca especialment el retrat de la vídua deprimida i del fill panxacontent i consentit de l’advocat, que passen de nedar en l’abundància a caure en una misèria sòrdida i degradant. Cada cop que Llort narra i dóna detalls de la seva decadència, els salva de la caricatura grotesca amb un toc fi d’humanitat.

Herències col·laterals està escrita en una prosa també molt calculada, i potser no li hauria fet mal adoptar puntualment un estil més descordat i intens. Més estripat. Sigui com sigui, és una bona novel·la -entretinguda, amb escenes molt potents: magnífic l’ús de la careta antigàs!- sobre els paranys que s’amaguen darrere les possibilitats d’obtenir fortunes massa fàcils.