No plorar (Anagrama) arrenca amb una cita magnífica -inoblidable- d’ El Quixot : “ ¿De qué temes, cobarde criatura? ¿De qué lloras, corazón de mantequillas? ” L’autora de la novel·la, Lydie Salvayre, hi explora els dies de por i entusiasme que la seva mare i el seu tiet van viure a la Fatarella i a Barcelona els primers mesos de la Guerra Civil. Salvayre va néixer durant l’exili familiar a França, el 1946, i ha sigut des d’allà que, a partir de la dècada dels 90, ha anat entregant una vintena de llibres.

No en va tenir prou estudiant lletres. Quan va acabar va començar medicina.

Hi ha uns quants escriptors que també han sigut metges. Pensi en Rabelais, en Txékhov o en Céline. Un metge té l’ocasió extraordinària de veure la gent despullada. La mirada mèdica pot observar frontalment el que normalment està reservat a la vida més íntima. Bernanos, el motor creatiu de No plorar, tenia la voluntat de mirar-se el món de cara. ¿Sap per què no ens adonem de les causes d’una gran amenaça? No és per ignorància ni estupidesa, és perquè no volem enfrontar-nos amb el que ens molesta.

¿Es va especialitzar en psiquiatria per despullar la ment humana?

No! [Riu.] Em molesta creure que podem arribar a saber-ho tot de nosaltres. Em vaig dedicar durant anys a la psiquiatria infantil, un món absolutament fascinant.

I com és que va acabar escrivint?

És una resposta que no puc donar. Vaig trigar molt a escriure: la meva primera novel·la, La déclaration, és del 1990. Escriure és una autorització que et dónes o et negues, i jo me la vaig donar passats els 40 anys.

Quins trets diria que comparteixen els seus llibres?

M’agradaria que mosseguessin el lector. És una de les meves obsessions. Si un llibre no mossega el tiro a les escombraries. La literatura t’ha de sacsejar i despertar.

Digui’m alguns noms que li provoquin aquests símptomes.

[Riu.] N’hi ha molts. Un d’ells -i no ho dic per elogiar els espanyols- és El buscón, de Francisco de Quevedo: és un llibre pròxim a la vida, gens arrogant ni seriós. Un altre seria Céline, amb qui ideològicament no comparteixo res, però que em sembla un gran escriptor. I Thomas Bernhard, Elfriede Jelinek i Samuel Beckett.

Els llegeix abans d’anar a dormir?

Els llegeixo a totes hores. Sóc una lectora compulsiva.

A No plorar escriu que mai abans s’havia sentit “tan impel·lida” a fer un llibre.

Necessitava donar a llum la meva mare. Era un sentiment molt potent, que va néixer just després de llegir Els cementiris sota la lluna, de George Bernanos.

¿I per això va parlar amb ella de la guerra?

No hi vaig ser a temps, almenys al moment d’escriure el llibre. La mare havia mort set anys abans de començar-lo. Havia de fer-la reviure, encara que fos en una novel·la. Vaig centrar-me en els primers mesos de la Guerra Civil, quan se’n va anar de la Fatarella a Barcelona.

Ho explica en present, com si fos un llarg monòleg.

Un dels objectius era replicar el relat pessimista, fosc i tràgic que es dóna habitualment de la Guerra Civil amb la història d’un grup de joves que creuen en la justícia, en l’amistat i en la fi de la dominació.

La Montserrat i el seu germà Josep són revolucionaris. A No plorar explica la guerra ideològica que es va donar a dins de la Guerra Civil.

Mentre escrivia no he deixat de preguntar-me per la validesa de les utopies. ¿Poden donar sentit a una vida o són una pura il·lusió? Barthes diu que escriure és desitjar l’impossible. La generació de la meva mare van viure aquesta esperança, encara que fos durant uns mesos.

Reconstrueix aquesta il·lusió a través de cites d’autors de l’època. Per què no n’hi ha cap de català?

És que no els conec. Els meus pares amb prou feines llegien els diaris. Què em recomana?

Incerta glòria, de Joan Sales.

Me l’apunto.

¿Al llibre hi ha ràbia contra el bàndol que guanyaria la guerra?

Vaig procurar treballar molt per presentar els fets amb complexitat. Hi va haver crims en tots dos bàndols, però no és una novel·la on vulgui recomptar les víctimes. Admiro Bernanos perquè, sent un autor que s’encasella com a catòlic i de dretes és capaç de superar les etiquetes i arrencar la veritat del lloc on sigui. És precisament pel seu cristianisme que es va indignar tant quan va veure que l’Església catòlica passava per alt els crims del bàndol franquista a Mallorca.

A la novel·la també hi llegim: “Crec que començo a saber per què la paraula nacional porta la infelicitat a dins”.

A França, sempre que hi ha hagut partits que lluien la paraula nacional han passat coses terribles. Pensi en els Le Pen... Ho escric per això. La nació, però, no ha de ser necessàriament dolenta. M’agraden molt aquelles paraules de Malraux que diuen: “Una nació és una comunitat de somnis”.