Mossèn Cinto escolta els dimonis

Mossèn Cinto escolta  els dimonis / TEATRE LLIURE / ROS RIBAS Zoom

Els periodistes solem dir, d’una persona interessant, que “té una entrevista”. Doncs bé, també podem afirmar que Jacint Verdaguer “té una novel·la” i, en efecte, ara hi és: El poeta del poble, d’Andreu Carranza, un relat històric molt treballat, amb totes les virtuts i defectes del gènere. És una narració morosa -el cas Verdaguer arriba a la pàgina 400-, amb la construcció d’un personatge que al capdavall resulta simple i exterior, que proporciona documentació explícita a un lector/a que se suposa que n’ignora el context, amb un llenguatge senzill, que eludeix d’establir una crítica seriosa a l’època, etcètera. Sorprèn que aquest llibre, útil i convencional, hagi tingut el premi Josep Pla: confirma que els premis es van decantant cap al mercat, oblidant-se de descobrir l’aventura, el risc, l’originalitat.

Dit això, fóra bo que qui llegís aquest Verdaguer, i qui ja conegui el poeta, no es deixés perdre un llibre excepcional: Dimonis. Apunts de Jacint Verdaguer a la Casa de l’Oració, a cura d’Enric Casasses, que en fa un contrapunt deliciós. Com el nom indica, el llibre transcriu les cèlebres quatre llibretes on Verdaguer pren nota del que li dicten els dimonis en el curs dels pseudoexorcismes que, en definitiva, el porten a la perdició. Els quaderns havien estat publicats, cent anys després de l’escriptura, en una edició oficial, profusament anotada, en dos volums i lluny d’una comercialització estandarditzada.

El geni ingenu

Verdaguer és el poeta del poble, en efecte: un homenàs ingenu, vingut de la plana de Vic i col·locat a casa del marquès de Comillas, en una Barcelona convulsa que tant veu l’avenç del catalanisme -el que va de L’Atlàntida a Canigó, com l’amenaça brutal de l’anarquisme-. Misèria, violència i una burgesia d’ulls tancats i projecte ambiciós. “El 1890, quan comença aquesta història, Verdaguer té 45 anys i ha caminat per tot Catalunya i n’ha fet els grans cims”, diu Casasses en encetar la profunda introducció: ens presenta un poeta triomfador, però desencaixat. La misèria el colpeix, fa d’almoiner i a tothom diu que sí: la cua de pobres a la porta del Palau Moja és la seva primera disfunció.

La segona és que es fa amb una mena de secta integrista a l’entorn del pare Pinyol, que el duu a la Casa de l’Oració. Aquí, unes dones possesses fan d’oracle: el dimoni parla a través del seu èxtasi i Verdaguer pren nota. “Extranyat de l’espectacle”, apunta en la primera línia. Però a poc a poc es deixarà absorbir per aquesta veu que, en un llenguatge finíssim, divertidíssim, li va explicant el món -el que mossèn Cinto veu cada dia- i li dibuixa un panorama apocalíptic. Correrà sang pels carrers i la casta, que diríem avui i que són rics, sacerdots i mandataris, pagaran els pecats “el dia de la bugada”. A mesura que passen els dies, no només Verdaguer se n’ha fet addicte i ho necessita, sinó que els dimonis afinen més i li parlen al poeta, li diuen el que ha de fer. Aleshores podem dubtar del que està passant realment, i no ho sabrem mai. Extraordinari espectacle: el geni ingenu davant el misteri no resolt de les veus profètiques.

Després ve el cas Verdaguer, el capellà titllat de boig, que pren la paraula a En defensa pròpia, la societat que no sap què fer-ne i calla, la mort a Vallvidrera, la llibreta que falta. La jerarquia contra la peça feble, i la Setmana Tràgica a tocar. Casasses fa una tasca hermenèutica a vegades excessiva -s’entén tot-, però sovint encisadora, sobretot quan es fixa en les paraules (“enxuflascar”, diu el dimoni) o quan clava l’estocada en la societat que va deixar caure l’estimat mossèn Cinto per por, per hipocresia o per sotmetre’s a “l’or del Marquès”, com va dir la víctima en els seus articles de denúncia.