Llegim 21/09/2013

Mort accidental d'uns masovers

i
Marina Espasa
3 min

Novel·lar un assassinat rural dels anys 40 té alguna cosa d'exorcisme. Si, a més, durant aquell període hi havia una dictadura que enfosquia la realitat, premiava els fidels al règim amb càrrecs públics i en silenciava els delictes, les capes se superposen i tot plegat agafa una dimensió encara més interessant, alhora que més fosca. Fer una crònica d'un assassinat rural també té una llosa, que es diu A sang freda . Segurament per això Pep Coll comença el llibre amb un capítol en què, amb molta habilitat, cita l'obra de Truman Capote mentre explica els records infantils que té d'un crim i d'uns assassins que tothom coneixia. En poques pàgines, el nen que apressava el pas atemorit davant la casa dels assassins es converteix en l'escriptor que s'ha aventurat dins de la reserva natural del Boumort, al seu Prepirineu natal, endut per la curiositat i per una història que està a punt de convertir en novel·la. En una bona novel·la.

Ara no es pensin que Dos taüts negres i dos de blancs és una novel·la negra de les que omplen les taules de novetats. És molt diferent. Pep Coll no ha fet un thriller "trepidant" i no s'ha tret de la màniga cap detectiu de cinquanta i pocs anys de panxa prominent i un núvol gris de preocupacions damunt del cap, ni l'ha fet acompanyar d'una mossa d'esquadra jove, atractiva i increïblement intuïtiva (excepte pel que fa a la panxa del detectiu, etcètera). I no ha engiponat una trama més o menys "addictiva" a base de girs inesperats o solucions finals tipus deus ex machina . No, l'opció és una altra: el llibre es divideix en dinou capítols que són com quadres o fotos fixes. Porten per nom el d'un personatge, que tant pot ser un dels morts com un dels assassins, un jutge militar de Lleida, un gitano que passava pel lloc del crim en mal moment o l'amic que va dur els quatre taüts que donen títol a la novel·la, i que eren els de la família dissortada que va morir un matí del 1943. Cada capítol afegeix informació i dóna una nova perspectiva sobre els fets sense caure en repeticions: l'acció i la cronologia avancen a mesura que canviem de punt de vista. El to és contingut i distanciat, però quan arriba la descripció del crim no s'estalvien detalls i tot plegat fa esgarrifar de debò. És com si el Pep Coll expert i gairebé antropòleg del Pirineu ens hagués preparat una ració d'un dels embotits d'allà, la girella: eixarreïda, dura i gustosa.

Però és que, a més, el llibre té un detall que ens ha robat el cor, i que obeeix a una casualitat, però quina una! Un dels personatges històrics que va tenir a veure amb el crim, perquè era el propietari de les terres on va passar, era el pare del poeta Carles Sindreu. La novel·la hi dedica un parell de capítols, un dels quals conté un episodi hilarant en què uns pastors analitzen un poema avantguardista ("I ja està? Sí que és curt!", s'exclamen). L'altre és més seriós, i fa reflexionar sobre la naturalitat amb què els botxins, ja sigui d'un crim rural o d'un crim de guerra, conviuen amb nosaltres. La cita de La klaxon i el camí que obre el llibre brilla encara més sota aquesta llum. Sindreu comença parlant d'una cosa aparentment banal i moderna com serien les corones mortuòries de cautxú (sic), però ens deixa amb la boca oberta quan n'explica la utilitat: "Per tenir sempre les corones dels morts ben inflades, per tal de millorar la suspensió en els instants en què el record de l'absent provoca un sotrac moral". L'editor pot anar preparant una edició del llibre en cautxú, perquè el sotrac moral que tracta és de consideració.

stats