HE LLEGIT NO SÉ ON

Morir amb la feina a mitges

Morir amb la feina a mitges / ARA Zoom

L’escriptora que només suplicava temps per escriure

“No demano res més que tenir temps per escriure els meus llibres. Després, no m’importa morir-me. Només visc per escriure. El món bonic (Déu meu, com és d’adorable aquest món exterior!) és aquí, m’hi banyo i em refresco. Però em sembla com si jo hagués de complir un deure, com si algú m’hagués imposat una tasca que estic obligada a acabar. Deixeu-m’ho acabar, acabar sense pressa, posant-hi tanta bellesa com pugui!”

És una súplica expressada per Katherine Mansfield, potser la millor contista anglesa del segle passat, el 19 de maig del 1919. Moriria el 9 de gener del 1923, als 34 anys. Com va dir Anna Maria Moix, “la seva mort prematura va ser deguda sens dubte a la tuberculosi; no obstant això, en llegir-ne el diari queda al descobert l’altra malaltia que patia: la consciència tràgica, lúcida i irremeiable de ser només el somni d’allò que podria ser”.

El compromís amb l’escriptura, l’angoixa per no escriure prou (ni prou bé) i el pressentiment de la mort planen sobre les pàgines del dietari de Mansfield, publicat en castellà per Parsifal Ediciones. “Potser la malaltia es tornarà galopant i la meva feina no estarà acabada -llegim en una altra entrada-. Seria intolerable morir-me deixant fragments, esbossos... res veritablement acabat”.

Potser la veritat i l’honradesa estan per damunt de tot

“El secret de Katherine Mansfield ha mort amb ella”, va sentenciar qui va ser el seu marit, l’editor John Middleton Murry. No és fàcil descriure què és el que la fa inimitable, però segur que té a veure amb l’autenticitat que respira la seva escriptura. L’honradesa, deia Mansfield, és “l’única cosa que ens sembla que té més valor que la vida, l’amor, la mort, més que tot”. I encara: “La veritat commou més que l’amor, és més alegre, més apassionada. No pot fallar. Tota la resta ens falla”.

Una coetània seva, Virginia Woolf, constatava: “Ningú ha sentit amb més serietat que Katherine Mansfield la importància d’escriure. A totes les pàgines del seu diari, a pesar de ser instintives, ràpides, manté una actitud cap a la seva obra admirable, sana, càustica i austera. No hi ha xafarderies literàries; ni vanitat; ni gelosia. Encara que durant els últims anys devia ser conscient del seu èxit, no s’hi refereix mai. Els comentaris que fa de la pròpia obra sempre són penetrants i menyspreatius”. Segons William Somerset Maugham, Mansfield era una dona “solitària, sensible, neuròtica i malalta, que mai es va sentir còmoda en l’Europa que va escollir per viure”.

Quan la solitud és una espasa protectora que et talla per dins

Que una escriptora sigui solitària, més que una raresa, és una tautologia. “En la feina que faig la solitud és una circumstància inevitable -admet Haruki Murakami a De què parlo quan parlo de córrer -. A vegades, però, aquesta sensació d’aïllament et pot rosegar el cor i anar-te’l dissolent com si fos una gota d’àcid que s’ha abocat d’una ampolla. També es pot veure com una espasa de doble tall que et protegeix però que alhora et pot tallar per dins”.

Murakami creu que un escriptor és per definició un ésser solitari -fins aquí, d’acord- amb tendència a caure malament -i això ho veig més discutible. “Em demano si és possible que algú que es guanya la vida escrivint desperti l’afecte de la gent -es pregunta el japonès-. Potser sí que en algun lloc del món existeix algú. Però almenys en el meu cas, em costa imaginar-me que hagi caigut bé a algú personalment en tots els anys que m’he dedicat a escriure. Trobo més natural que la gent em rebutgi, m’odïi i em menyspreï”. Dit això, torna a parlar de córrer.