“La veritat és que tenia por. Tenia por de passar per aquell país sense retenir-ne les coses i no els fets, les persones i no les dates, la vida i no la Història, sense trepitjar els carrers amb la mirada dels peus, de debò, quan els peus et fan d’ulls i et condueixen cap allò que desconeixes, però que tries amb inconsciència”. És un fragment de L’agulla daurada que aquest estiu deveu haver llegit molts perquè forma part d’una exposició biogràfica sobre Montserrat Roig integrada en el Correllengua 2016.

Jo també el vaig llegir -amb ulls de corrector- a la plaça de Dalt d’un poble del Baix Camp i de seguida hi vaig detectar un problema de redacció que és fàcil que un autor no vegi (perquè ell sap molt bé què vol dir) però que el bon corrector d’estil detecta i resol perquè el lector no l’hagi de patir. El fragment hauria de dir: “[...] Tenia por de passar per aquell país retenint-ne els fets i no les coses, les dates i no les persones, la Història i no la vida [...]”.

El fragment va ser editat, al seu dia, passant per un corrector, i va ser triat per a l’exposició entre molts altres. Què va impedir, en aquests processos, veure que el text original, tal qual, era quasi inintel·ligible i només calia un petit canvi per fer-lo clar: per fer-li dir el que l’autora volia que digués?

Segurament, un mal entès respecte per l’autoria. “Si ella ho ha volgut dir així”, et diu el corrector pobred’esperit. És un crac per corregir els barbarismes i l’ortografia, però l’intimiden els errors sintàctics, de redacció, que cap manual condemna explícitament. Canvia paraules que no creen cap problema de comprensió i deixa intactes frases que no s’entenen.

És un respecte habitual en cultures mediterrànies i insòlit en les anglosaxones, en les quals tothom té clar que l’autor, tot i ser clau en l’edició d’un llibre, és també procliu a cometre un tipus d’errors que han de detectar i esmenar altres professionals. Probablement, la majoria de llibres britànics s’entenen tan bé perquè allà tenen més respecte pel lector que per l’autor.