L'editorial Moll està d'aniversari. La Biblioteca Raixa , una de les seves col·leccions més antigues i emblemàtiques, acaba de publicar el número dos-cents, Ara et diré què em passa amb les dones , un recull de contes de Cèlia Sànchez-Mústich (Barcelona, 1954). Han passat cinquanta-nou anys des que hi va aparèixer el primer títol, El que s'ha de saber de la llengua catalana , del lingüista Joan Coromines, i durant aquest temps ha canviat tot de dalt a baix: el panorama sociopolític i cultural del país, les dinàmiques del sector editorial, la presència pública i els coneixements i usos del català...

Com tantes altres empreses impulsades durant el franquisme, la Biblioteca Raixa és el resultat d'un esforç continuat i d'una voluntat de no rendir-se. Inicialment, Raixa no tenia res a veure amb la col·lecció moderna, popular i comercial que ha estat durant les últimes sis dècades. Tal com explica Francesc de Borja Moll a les seves Memòries , tot va començar amb una idea de Sebastià Busquets, propietari de Llibres Mallorca, que va voler crear una col·lecció "de llibres de tema mallorquí destinats a un públic bibliòfil".

Una col·lecció amb aires de cànon

Corria el 1945, i no es veia llum al final del túnel del franquisme, però bé calia anar avançant, encara que fos modestament. El primer volum de la nova col·lecció va ser Souvenirs d'un voyage d'art à l'ile de Majorque , de J.B. Laurens. Animats per l'èxit de l'estrena, Busquets i Moll van publicar el segon títol l'any següent: Cartas del P. Pou al Cardenal Despuig , del Pare Miquel Batllori. Com que tot plegat era molt car -"l'edició es feia en excel·lent paper de fil"-, i com que el segon títol no va repetir l'èxit del primer, Busquets va renunciar a publicar-ne un tercer.

Insatisfet per la interrupció prematura del projecte, Moll va decidir ressuscitar el nom de Raixa en una col·lecció "de més amplitud d'expansió". Amb l'ajuda de Manuel Sanchis Guarner, va inventar-se uns "quaderns literaris Raixa" pensats "per al gran públic català", que en aquells temps "no tenia possibilitats de contacte regular amb els escriptors". Els redactors havien de ser el mateix Sanchis Guarner, Llorenç Moyà, Josep Maria Llompart i Jaume Vidal Alcover, i entre els col·laboradors hi havia d'haver Pla, Espriu, Vicens Vives… Però era el 1953 i les intromissions de la censura, que prohibia totes les publicacions periòdiques en llengües que no fossin la castellana, va matar la iniciativa després del primer número.

Va ser aleshores quan Francesc de Borja Moll va reconvertir per tercera vegada el projecte i va concebre Raixa com un complement ambiciós de Les Illes d'Or , que tan sols acollia obres d'autors de les illes Balears. La seva intenció era crear una col·lecció de llibres de butxaca -econòmicament assequibles- que tindrien un ritme d'aparició lent -cinc o sis títols per temporada-, serien de temàtica variada i abastarien tots els gèneres en prosa: novel·la, conte, teatre i assaig literari, històric i científic. L'objectiu era donar a conèixer les obres d'autors moderns de tots els territoris de parla catalana, així com obres estrangeres significatives.

Un cop d'ull a la llista d'obres i autors publicats permet constatar que l'objectiu es va acomplir amb escreix. La nòmina d'autors amb com a mínim una obra apareguda a Raixa té aires de cànon solvent, almenys fins a la dècada dels 70. Llorenç Villalonga, Jaume Vidal Alcover, Maria-Aurèlia Capmany, Joan Fuster, Josep Palau i Fabre, Josep Ferrater Mora i Ferran Soldevila són alguns dels noms que figuren en el catàleg.

Tal com explica Francesc Moll, que juntament amb Josep Maria Llompart es va encarregar de la col·lecció a partir de finals dels 60, cal tenir en compte que, en aquella època, "el món editorial en català era pràcticament un desert: només les editorials Moll i Selecta publicaven regularment en català". Aquesta circumstància, afegida a la voluntat popular i expansiva de la col·lecció, aviat va convertir la Biblioteca Raixa en ineludible, amb dos mil subscriptors.

Francesc Moll resumeix l'evolució de la col·lecció distingint-hi dues etapes: "En la primera, Raixa va ser imprescindible perquè omplia un buit enorme; en la segona, i a mesura que el panorama editorial en català s'ha anat normalitzant, ha hagut de disputar-se els lectors competint amb altres segells". Això no vol dir que aquesta segona etapa no hagi tingut moments de molta rellevància. Entre finals dels seixanta i principis dels 70, per exemple, Raixa va servir de plataforma de llançament per a alguns dels autors més prometedors de la nova narrativa illenca, com ara Maria Antònia Oliver, Gabriel Janer Manila, Antònia Vicenç, Llorenç Capellà, Pau Faner… Així mateix, durant les últimes dècades també ha acollit molts dels nous narradors mallorquins: Melcior Comes, Miquel Àngel Vidal, Rafel Crespí, Miquel Bezares, Pere Joan Martorell, Andreu Gomila i Sebastià Bennassar, entre d'altres.