MANEL OLLÉ

Mo Yan: ni heroi ni 'canalla', escriptor

Mo Yan: ni heroi  Ni 'canalla', escriptor / EFE Zoom

És innegable que en els premis Nobel de literatura hi ha un punt de frivolitat mundana i dosis variables de diplomàcia cultural. Un cop ja s'han repartit els beneficis a les cases d'apostes online britàniques, i els que van apostar per Adonis, Murakami o Philip Roth proven de rescabalar-se mirant d'encertar la data del rescat espanyol, arriba el moment de demanar-se si Mo Yan, el narrador xinès que s'ha endut el Nobel, realment se'l mereix o no. En aquests casos d'autors rars o perifèrics, sempre es parteix de la base que se l'ha premiat per motius polítics o inconfessables. Pel que fa a això, podem ja de manera preventiva tranquil·litzar el gremi: l'hem tastat i podem avançar que el meló d'enguany no és cap cogombre indigest.

Mo Yan és el responsable d'una sèrie de novel·les de gruix i de relats esmolats que impacten i persisteixen en la memòria, que representen una aportació genuïna, al marge de consideracions extraliteràries. Tot en la seva escriptura és excessiu, cordial i carnavalesc, el seu realisme més que màgic és al·lucinat i el seu humor és més pròxim al sarcasme que a la ironia. Després de les dècades de plom del període maoista, als anys 80 del segle passat Mo Yan (al costat de Yu Hua, Su Tong, Jia Pingwa i Can Xue) va reconnectar el procés literari xinès amb les dinàmiques de la modernitat global, sense imitacions anacròniques i sense perdre l'arrelament al món rural d'on ve. Si se'l pot posar a l'ombra de Faulkner i García Márquez no és per titllar-lo d'imitador oriental: hi ha, en la seva singularitat, trets que ens hi fan pensar.

El Nobel ha estat tan celebrat als mitjans xinesos com criticat per la dissidència i l'exili literari. Un sistema literari com el xinès, polaritzat i disfuncional, marcat per les constriccions variables de la censura i per empènyer enfora o a la garjola a qui es torna insidiós i molest, es valora massa sovint en termes més polítics que literaris. A ningú se li acut jutjar els novel·listes russos d'ara en funció del grau d'activisme contra Putin, però en el cas xinès, si no es pot posar a la faixa de la traducció que ha estat prohibit, sembla que no hagi de valer res.

Gao Xingjian va enfurismar les autoritats xineses quan va guanyar el Nobel l'any 2000. En mantenen encara avui la prohibició, tot i que com a exiliat no és gaire militant i com a escriptor no és ni la meitat de corrosiu i pertorbador que Mo Yan en relació amb les realitats xineses. Mo Yan no s'ha contagiat d'un dels pitjors verins que ataca les lletres xineses actuals: el bany maria de l'autocensura. Tothom tranquil, que hi podrem posar les faixes de rigor: també Mo Yan ha patit en diversos moments la censura. Ara bé, la seva projecció pública ha tendit a ser dòcil: s'ha instal·lat en la zona grisa de la displicència irònica cap al discurs oficial, amb moments vergonyosos de submissió, com el galdós paper en el boicot als escriptors desafectes a la Fira de Frankfurt (2009) i a la de Londres (2010). Amb tot, la dosi d'impunitat que s'ha guanyat amb el Nobel l'ha sabut utilitzar dient el que fa poc no podia: vol l'alliberament de Liu Xiaobo, el Nobel de la pau 2010.

Tendim a dividir de manera maniquea els creadors xinesos entre oficials i dissidents. A la Xina hi ha escriptors mediocres que alimenten la fama i l'estómac amb la reverència servil, i no són pocs, però la majoria de talents literaris xinesos que no han anat a parar a l'exili ni estan entre reixes no mereixen d'entrada el menyspreu ni la desqualificació. És normal que els artistes i els activistes xinesos més compromesos, que pateixen la duresa inclement del règim, tinguin aquesta perspectiva militant, però un escriptor hauria de ser bàsicament judicat per les seves obres, no per la seva exemplaritat política. Els creadors, comunicadors i professionals que treballen des de dins del sistema, sense heroïcitats i amb no poques contradiccions, eixamplant dia a dia el que s'hi pot dir i fer, probablement no donen grans titulars ni grans alegries als que necessiten sentir-se en el costat correcte del món, però tenen i tindran més capacitat de transformar-lo o modificar-lo que no pas els que se'n veuen -injustament i cruelment- expulsats. També per això val la pena llegir-los.

Més continguts de llegim