17/12/2016

Mme Cambó

2 min
Mme Cambó

Abans de conèixer la mare de tan extensa fillada -catorze fills, nois i noies, lògicament, per raó de probabilitats-, vaig conèixer un dels seus fills, el Xavier, fotògraf de professió i de vocació. Després vaig conèixer més fills, abans que la mare: el Francesc -amb el qual vam coincidir una vegada a Nova York-, el Ramon -amic per la nostra compartida afició al disseny gràfic i industrial-, el Jaume, la Cristina, el Pau, l’Helena -resistent en les files del socialisme, si no ha canviat la seva biografia-, el Jordi -a qui he prologat un gran aplec de poemes-, la Maria -a qui un dia vaig anomenar “mite”, a causa de la seva bellesa, quan només era una nena; llavors la nena li va preguntar al seu pare, Ramon Guardans, què volia dir “mite”- i uns quants més.

Havent conegut tants néts de Cambó, un dia vaig passar per la seva casa de Verges -la casa on va néixer el polític i mecenes-, on la família estiuejava temps enrere. Vaig fer amistat, a través dels fills, amb el pare i la mare. A ella li deia Madame Cambó, de tant de respecte que tenia i que tinc per l’obra cultural del seu pare i per ella mateixa, que ha donat més catalans al país que la resta de les famílies catalanes plegades. Darrerament li deia Helena, perquè el nom m’agrada molt i és molt grec, i hi ha confiança.

A Verges sèiem en un jardí menut que hi havia a la part de darrere de la casa i conversàvem -aquesta gran tradició que s’ha perdut, molt noucentista-, tot bevent begudes refrescants. Ramon Guardans tenia una conversa intel·ligent, memorial, d’un enginy que li devia venir dels seus orígens reusencs: és sabut que el país dóna dues grans menes de conversadors i creadors enginyosos, els de l’Empordà i el Baix Camp.

De vegades, quan visitava la casa de Via Laietana, 30, per raons editorials -amb Guardans, pare, vam fer la primera llista de clàssics per posar a la venda als quioscos, una llista que després va perfeccionar, amb molt de sentit comú, Jordi Cornudella-, pujava un pis més i trobava també l’Helena i una part de la descendència, a més de contemplar un magnífic Botticelli.

Un dia, no fa gaires anys, tot baixant pel carrer Montalegre, vaig trobar-la que anava per sortir del cotxe, conduït per un xofer de molta carrera, amb la intenció, vaig saber després, de visitar una exposició al CCCB: és una dona d’una curiositat infatigable, interminable. Com que es va aixecar massa sobtadament -sempre ha estat una dona de molta acció, com el seu pare-, va tenir un mareig. Vaig arribar a temps d’agafar-la pel braç i conduir-la a un graó de l’edifici del Macba. Vam seure-hi, perquè es recuperés. Llavors va venir el xofer, espantat, i va dir: “Passa res?” Ella va respondre: “No es preocupi. És un amic. No em robarà la bossa”. I es van refer: ella i el xofer.

stats