Vaig conèixer Miquel Batllori, de l’orde de Jesús, a finals dels anys 1980, quan freqüentava Barcelona més que no ho havia fet fins llavors, al temps que ensenyava a la Universitat Gregoriana de Roma. Batllori, al qual jo anomenava “senyor” i no “pare” per un amor extrem de laïcitat que no li molestava, sabia totes les tafaneries i anècdotes del Vaticà i una bona part de les que van generar, durant tres quarts de segle, els països de parla catalana.
N’explicava de l’altura (no “alçada”, com diuen els homes del temps i del trànsit a TV3) d’un campanar, perquè s’havia mogut entre la cúria romana i els medis aristocràtics com un peix a l’aigua, fruit, sens dubte, de la seva condició de fill de casa bona (va néixer a la plaça de Catalunya, on ara hi ha la Fnac) i jesuïta. Coneixia la fórmula amb què potser va ser assassinat Joan Pau I, a causa dels seus estudis sobre el papat dels Borja, però mai no es va atrevir a postular la hipòtesi d’una mort accidental del papa efímer. Detestava Ignasi Agustí a causa de les seves (de l’eclesiàstic) conviccions republicanes, i es reia de l’obra d’Eduardo Aunós, historiador de certa qualitat, perquè, segons ell, tots els seus llibres havien estat escrits per Gaziel. Deia, a propòsit d’aquell personatge, que “hauria sigut un home molt savi si hagués llegit tots els llibres que va escriure”.
Un dia em va dir que jo hauria sigut un bon jesuïta i em vaig atrevir a contraindicar que no tenia prou fe. Em va dir que això no era el més important: que el que comptava, per als jesuïtes, era tenir patrimoni o ser molt intel·ligent. Jo quedava, doncs, descartat.
El millor de tot el que en recordo va ser aquell dia que el vam anar a visitar amb el malaguanyat Agustí Fancelli als jesuïtes del carrer Casp, i va arribar -cosa insòlita en ell- amb un quart d’hora de retard: elegant com sempre, això sí, i perfumat. Ens va dir, a tall d’excusa: “Perdonin, però és que he hagut d’anar a fer-me una ressonància magnètica”. “¿I doncs?”, que li vam preguntar, amb angoixa. Ell va respondre amb molta dignitat: “M’he espantat aquest matí perquè no recordava quin any la Corona d’Aragó va perdre el Ducat de Neopàtria”.
Amic i senyor Batllori, com el trobo a faltar en aquest país en què havíem rigut tant!
