Menjar i no ser menjat

Menjar i no ser menjat / GETTY Zoom

Per anar de Vilafranca, al sud de la comarca castellonenca dels Ports, fins a Vistabella, a la falda del massís del Penyagolosa, s’ha de canviar de país. Un camí serpejant et fa baixar fins a la barrancada abrupta del riu Montlleó. Aquesta llera pedregosa fa precisament de frontera entre l’Aragó i el País Valencià. A la seua vora, el caminant que ha sigut pacient i ha seguit la senda marcada no tardarà a trobar-se amb l’Estrella, un llogarret abandonat on fan vida, insospitadament, el matrimoni amablement enriolat que formen Sinforosa i Martín. En el silenci mineral d’aquesta vall pètria, el caminant troba repòs i conversa. Després, reprendrà el camí: ha de tornar a assaltar la muntanya. Finalment, un llarg pla invadit pel crit glauc del blat segat el portarà fins a Vistabella, de nou en terres valencianes. Ací, en aquest rodal privilegiat, hi té el mas l’escriptor Martí Domínguez.

Estime particularment aquest territori: hi he caminat sovint, amb un quadern sota el braç. És un dels circuits, si fa no fa, que feien els maquis, a la postguerra. Boscos profunds (plens d’espècies endèmiques), muntanyes feréstegues i, enlairat amb el seu doble vessant característic, el cim del Penyagolosa, l’altura més simbòlica del País Valencià.

Domínguez coneix bé Sinforosa i Martín, que fan la vida estricta dels masovers ara que ja gairebé no en queden. Sinforosa es diu precisament un dels personatges del seu últim llibre, La sega, que aborda la vida terrible als masos de la zona (l’Alcalatén, el Maestrat, els Ports) en els anys de plom en què les escaramusses entre els guerrillers antifranquistes i la Guàrdia Civil acabaven sovint amb un dany col·lateral per als masovers indefensos.

La sega és un llibre bonic, resolt amb la intensitat de les coses senzilles. Per primera vegada, el seu autor abandona el món divulgador de l’alta cultura il·lustrada i desemboca en una certa voluntat mainstream, amb personatges parlant amb el sec però vivaç català local (una parla de frontera). També el punt de vista és diferent: ara el narrador ja no observa els seus voltants amb ulls d’expert naturalista, sinó a través de la màscara d’un infant, Goriet, el fill d’un masover assassinat per la Guàrdia Civil. L’empatia amb el lector augmenta.

Una història que no pot acabar bé

No hi falta, això sí, la figura del mestre exiliat a la seua aula suspecta, Don Arcadi. Ell és qui ensenya a Goriet a col·leccionar fòssils i estimar els tresors de la natura. Perquè tot allò, les muntanyes, els abismes prodigiosos, les balmes i els caminois perduts en el bosc, són el solatge d’una mar, l’oceà que ho va inundar completament milions d’anys enrere. I el mestre ensenya, com qui diu, que també les passions dels hòmens es fan dures dins els seus pits en temps de tribulacions, i han de ser desenterrades i avaluades per mans expertes. I, per damunt de tot, la gran lliçó de la natura, la màxima aspiració de tot el que és viu: “Menjar i no ser menjat”.

Aquest llibre acaba malament perquè la història dels masovers és la crònica d’una mort anunciada. Entre dos focs, van rebre les conseqüències d’unes hostilitats que de vegades no comprenien, però fins i tot quan va arribar la pau això només els va ser una pobra treva. Lentament, a l’embat de la modernitat desfermada, els masos i les aldees han anat despoblant-se. A l’Estrella, fa trenta anys que no hi viu ningú, excepte Sinforosa i Martín. Dos octogenaris ferms com roures, dos Robinsons aïllats del món que només reben visites ocasionals i són testimonis d’un món que ja s’acaba. La dalla, indecorosament implacable, no ha parat mai de segar.