EL LLIBRE DE LA SETMANA
PERE ANTONI PONS

Memòries del novel·lista que va venir de l’espionatge

Memòries del novel·lista que va venir de l’espionatge Zoom

Volar en cercles. Històries de la meva vida és el títol de les esperades memòries de John le Carré, un dels escriptors de més èxit de l’últim mig segle, conegut sobretot per les seves novel·les ambientades en l’embrollat món de l’espionatge durant els anys perversos de la Guerra Freda -com ara L’espia que tornava del fred, El talp, La gent de Smiley...- i per les sovint excel·lents adaptacions cinematogràfiques i televisives que s’han fet de moltes elles.

Què en solen esperar, els lectors, de les memòries d’un escriptor que, en principi, ha tingut una vida d’allò més moguda, com és el cas de Le Carré, que va ser espia abans que escriptor i que, gràcies a la seva fama i també a la seva curiositat, ha circulat per tot arreu i ha tractat persones de tota espècie i pelatge? Jo diria que n’esperen, sobretot, tres coses. La possibilitat de com a mínim entrellucar la cara de l’home que s’amaga darrere la màscara de l’escriptor, l’oportunitat de descobrir els fets autèntics i les persones reals que ha utilitzat com a materials en brut per a les seves ficcions i, last but not least, un anecdotari divers i curiós, entre pintoresc i dramàtic. A Volar en cercles, la segona i la tercera cosa hi són en abundància.

Camuflar la persona

L’home Le Carré, en canvi, només es mostra tangencialment i amb reserves. No deixa entreveure gaire res sobre la seva ideologia, tot i que tracta temes d’actualitat com l’espionatge de la NSA i Guantánamo. Tampoc parla obertament de la seva vida afectiva ni declara res de substancial sobre la seva formació intel·lectual i literària. De l’època més misteriosa i, en teoria, més sucosa de la seva biografia, en conta el malestar que les seves primeres novel·les causaren als seus col·legues -per la imatge d’incompetència i manca de pietat que en donava- i en fa el següent comentari: “Sobre la meva feina per a la Intel·ligència Britànica, exercida sobretot a Alemanya, no vull afegir res al que ja han informat altres persones en altres llocs, de manera poc rigorosa”. Només hi ha un aspecte personal que tracta a fons: el seu pare, un estafador carismàtic, manipulador i perillós, que el va marcar d’una manera perenne i tèrbola. Més enllà d’això, però, totes les qüestions íntimes i personals estan cobertes per un vel de secretisme, sovint irònic i en ocasions presumit. El més curiós, tanmateix, és que, tot i que s’amaga constantment rere la roca, el lector sent que Le Carré està sent sincer i que realment està explicant qui és i com ha estat la seva vida. Paradoxal? En absolut. D’això se’n diu ser un bon novel·lista.

Cal tenir en compte el subtítol del llibre, Històries de la meva vida, perquè avisa d’entrada que Le Carré -nom de ploma, com és sabut, de David Cornwell- ha optat per construir les memòries no seguint l’ordre cronològic sinó enfilant una sèrie d’escenes o de relats que funcionen autònomament (alguns van aparèixer prèviament en premsa, i ara han estat recuperats). Aquesta opció formal episòdica dóna vistositat i una agilitat trepidant al conjunt, però de tant en tant també fa la sensació que l’autor té tantes coses per explicar que algunes les despatxa amb una excessiva pressa. Sigui com sigui, voler que un llibre de 400 pàgines i escaig en tingui unes quantes més no deixa de ser un molt bon senyal...

Com no podia ser d’una altra manera, la fauna humana que omple les pàgines de Volar en cercles és per no parar de xalar. Le Carré conta anècdotes fantàstiques -i molt reveladores- sobre polítics (Thatcher, Cossiga, Arafat...), escriptors (Joseph Brodsky, Graham Greene, Stephen Spender...), magnats de la comunicació (Rupert Murdoch), icones de la pau (Sakhàrov), heroïnes humanitàries anònimes (Yvette Pierpaoli) i, en especial, gent del cinema. Els episodis que dedica a Richard Burton, Martin Ritt, Alec Guinness, Francis Ford Coppola, Sydney Pollack, Stanley Kubrick, Fritz Lang i companyia converteixen aquestes memòries en un festí per als cinèfils. És un festí, a més, que està escrit amb la vivor, la precisió, la gràcia i el colorisme propis d’un narrador collonut.