ELS LLIBRES I LES COSES

El Melvil serà un nen lliure i feliç

A Antoine Leiris li van matar la dona al Bataclan i planta cara al jihadisme a 'No aconseguireu el meu odi'

El Melvil  Serà un nen 
 Lliure i feliç / JEFF J MITCHELL / GETTY Zoom

El terrorisme ja fa temps que forma part de les nostres vides. Durant anys vam patir el d’ETA. Sabem el dolor que provoca. Als barcelonins, a vegades ens ve al cap el record d’Hipercor o d’Ernest Lluch, esclar. Avui el terrorisme s’ha convertit en un fenomen global, ubic, que s’ha infiltrat al cor del nostre benestar. El jihadisme ens ha ficat a tots la por al cos. A qualsevol li pot tocar el rebre, sigui en un cafè a París o en un viatge a Brussel·les. Al jove periodista francès Antoine Leiris li ha tocat de molt a prop. La seva estimada Hélène era al Bataclan aquella nit fatídica. Ara ja només queden ell i el petit Melvil, sols al món.

L’Antoine ens ho explica en temps real al dietari No aconseguireu el meu odi, publicat per Edicions 62 i traduït per Oriol Sánchez i Vaqué. “Divendres al vespre vau llevar la vida d’un ésser excepcional, l’amor de la meva vida, la mare del meu fill, però no aconseguireu el meu odi. No sé qui sou i no ho vull saber, sou unes ànimes mortes”, escriu als terroristes. “Som dos, el meu fill i jo, però som més forts que tots els exèrcits del món. De fet, no tinc més temps per a vosaltres, haig d’estar per en Melvil, que es desperta de la seva migdiada. Té tot just disset mesos, berenarà com cada dia, després jugarem com cada dia i durant tota la vida aquest nen us farà l’ofensa de ser feliç i lliure. Perquè no, tampoc aconseguireu el seu odi”.

El més colpidor d’aquest text és la brutal sinceritat amb què s’expressa Leiris, la dificultat de seguir viu, de posar paraules al dolor, d’acceptar els condols, de llevar-se l’endemà, de tancar definitivament els ulls de l’Hélène... “Ja no sóc jo, sóc un fantasma, el fantasma de l’Hélène”. És una narració sense llàgrimes explícites, amb la tristor a flor de pell, en tota la seva cruesa incomprensible, sense cap heroisme de bondat. “La fatalitat m’ha convertit en víctima, això és tot”. I ara què? La vida segueix amb una absència present: “Acabo d’agafar del cossi de la roba bruta les últimes peces que encara porten la seva olor. Me les planto a la cara, cada vespre, per adormir-me amb aquesta olor d’eternitat”. L’Hélène, tan vital, s’aferrava al present i l’Antoine s’aferra al rastre que li queda d’ella, “sol davant un núvol de tristesa”.

“Sóc aquell qui estima l’Hélène, i no qui l’ha estimat. Abans que la mort no abaixi el teló definitivament sobre el que jo era, sense cap segona part, encara sóc aquell gran ingenu a qui l’esperança impedeix ensorrar-se. Qui sap què serà de mi demà, quan la tristor m’hagi deixat caure?”