Entrevista
JORDI NOPCA
Barcelona

Melcior Comes: “Els escriptors som caçadors de detalls”

'Hotel Indira' (Edicions 62) ha sigut la novel·la que més feina ha costat a Melcior Comes. Des del 2003, l'any en què va debutar amb 'L'aire i el món', havia publicat una novel·la cada dos anys. El 2010, però, es va obrir un silenci que no s'ha trencat fins ara

“Els escriptors som caçadors de detalls” / XAVIER BERTRAL Zoom

Trenta-quatre anys. Sis novel·les des del 2003, cinc d’elles premiades. 'Hotel Indira', reconeguda amb el 34è Sant Joan de novel·la –que anteriorment han guanyat Miquel Bauçà, Vicenç Pagès Jordà, Pep Coll, Baltasar Porcel i Valentí Puig, entre d’altres– explica el periple d’un jove escriptor en crisi que torna a Mallorca, on treballa de recepcionista a l’hotel del seu tiet, que dóna títol a la novel·la. Desorientat tant a nivell professional com sentimental, en Nicolau Comagran no triga a enamorar-se de la Natàlia, parella d’Eduard Vadell, home de negocis vinculat a la cadena d’hotels Paradisus, que vol quedar-se amb el negoci familiar del tiet, que sobreviu amb penes i treballs en un petit poble de costa.

Des que vas debutar al 2003 amb 'L'aire i el món', premi Ciutat d'Elx –que al 2012 passaria de 8.000 a 1.000 euros–, vas publicar una novel·la cada dos anys fins al 2010. Els títols s'han anat fent cada vegada més concrets: el 2005 deies 'L'estupor que us espera' i ara dónes tot el protagonisme a l'Hotel Indira on transcorre l'acció. Diries que la teva prosa s'ha anat fent també menys lírica i més concreta, en aquesta dècada que ha transcorregut entre el primer i el sisè llibre?
L'estil es va cenyint, hi estic d'acord. Quan comences a fer literatura, al principi les paraules poden més que tu: estàs fascinat pel llenguatge i aquest se t'emporta una mica més lluny del que voldries. Quan portes deu anys escrivint, és possible que aconsegueixis dir la història que vols, i fer-ho d'una manera concreta. Pot ser que a 'Hotel Indira' hi hagi l'aposta per fer una literatura que parli de coses molt terrenals. Als primers llibres ja era així, el que passa és que mai havia fet una trama, em cenyia més als personatges i al tema. Aquí es nota que abans de posar-me a escriure tenia tota la trama muntada. Escrivia sabent-ho tot, i així podia ocultar certa informació al lector i revelar-la quan volia. En el fons, però, els temes són els mateixos que m'agrada tractar: tots en una mateixa capsa; abans, suraven per l'aire del món.

Entenc, per tant, que vas fer una feina estructural d'anar indagant en Nicolau Comagran, en la Natàlia, el pare –que es dedica a la medicina–, el tiet –el director de l'hotel–... I a l'hora d'escriure, encara que sabessis què volies dir, suposo que volies continuar sorprenent-te a tu mateix.
Sempre he fet novel·les que em sorprenien com a autor... Jo tenia la impressió que sempre podia acabar fent el mateix: per això vaig canviar de manera de treballar. Abans d'escriure una sola línia vaig fer el mateix que fan els guionistes de Hollywood. Vaig dissenyar la trama amb un suro i unes fitxes. Així de patètic! [riu] No vaig improvisar cap escena, sinó a dins de cada escena. El lector té la impressió que passen moltes coses –i que són imprevistes– però al mateix temps jo sabia cap a on havia d'anar, quina funció havia de complir el que explicava en el conjunt del llibre.

Hi ha una gran quantitat de diàlegs. Suposo que ha estat un dels reptes estilístics.
M'agrada molt el guionista Aaron Sorkin. Els diàlegs de 'La red social' m'encanten! La primera conversa entre Zuckerberg i la noia al bar és fascinant: són vuit minuts en què van saltant d'un tema a l'altre, ràpidament, txac-txac-txac. Em va ensenyar que els diàlegs han de ser com una melodia de jazz. Això ens fa més divertit escriure una escena en què saps què hi acabarà passant però no saps exactament què es poden arribar a dir els personatges entre ells. Intento fer diàlegs àgils i dinàmics –jazzístics–, que siguin com una partida de ping-pong, en què un clava un cop, l'altre respon, i així es va avançant. L'atmosfera és el conjunt de totes les paraules dites.

A 'Hotel Indira', aquestes converses interrompudes i represes abunden força.
Diuen que el primer que va fer servir aquesta tècnica va ser Ernest Hemingway, i ell diu que ho va copiar de Johann Sebastian Bach! [riu]. Quan ho has vist fer, et surt més natural que si has de deduir-ho de Bach. I té més mèrit, esclar. A 'Hotel Indira' volia que aquestes converses interrompudes i represes també es donessin a nivell macroestructural. Una cosa que mai no havia fet era que tots els personatges fossin variacions al voltant del mateix tema: l'amor. Tots ells han passat pel mateix trauma, l'experiència de l'amor traumàtic, ningú no els ha estimat o no els estima com creuen que haurien d'haver estat estimats.

En Nicolau Comagran Serchs torna a Mallorca després d'haver escrit dos poemaris i una novel·la que ha tingut cert èxit (se l'ha considerat una de les promeses més brillants de la literatura catalana). Així i tot, quan torna a l'illa treballa de recepcionista a l'hotel del seu tiet, viu en un vaixell i està perpètuament atabalat perquè és incapaç d'escriure una nova ficció.
Has d'escriure una història que pugui canviar el lector. Per aconseguir això has d'aconseguir una història que hagi canviat el personatge protagonista de la novel·la, que en aquest cas és en Nicolau. No puc fer vibrar ningú si el personatge no ha vibrat prèviament. Totes les crisis que experimenta les viu en consonància amb els altres. 'Hotel Indira' és una novel·la en què els drames són creats entre els personatges: ficades de pota, atacs i contraatacs que es fan entre ells. No hi ha cap esdeveniment exterior que els condicioni, sinó que són ells mateixos els que es burxen. A la vida real, ens toquem els nassos els uns als altres. El tiet toca els nassos a en Nicolau, en Nicolau toca els nassos a la mare, el pare toca els nassos a en Nicolau... [riu]

En una entrevista recent, parlaves de la importància de la feina de “la tinta invisible”. La podries explicar?
Si escrius sense planificació, et perds la possibilitat de pensar quant de temps ha de durar l'acció. Hi ha una sèrie de decisions que s'han de prendre abans, com per exemple, dissenyar els personatges en funció del problema i com evolucionen. Que es pensi abans no vol dir que estigui millor o pitjor, és una opció... Tot això ho vaig treure d'un llibre en anglès que es diu 'Invisible ink', escrit per un mestre de guionistes de pel·lícules d'animació. A 'Hotel Indira', a la primera escena ja s'explica, encara que sigui d'una manera passatgera, el tema principal. En Burak diu a en Nicolau: 'Què sabràs tu de l'amor?'. D'això no se n'han d'adonar tots els lectors, només el que rellegeixin la novel·la.

I l'amor no ha estat important, abans, als teus llibres?
El tema principal d'una novel·la literària és, a grans trets, l'amor. Encara que escriguis una novel·la policíaca, hi haurà una subtrama amorosa. Jo m'he aficionat als thrillers de Dennis Lehane, i rere la parella de detectius, Kenzie i Genaro, hi ha també l'amor. Sigui enfocat com a tema principal o com a subtrama, l'amor és essencial, en les novel·les, perquè és de les coses més importants que ens poden passar. La batalla per trobar algú és fonamental.

En el cas d'en Nicolau, no només vol trobar algú, sinó també trobar el camí per escriure la segona novel·la. N'hi haurà que pensaran que la seva crisi creativa va ser també la teva: entre 'Viatge al centre de la Terra' (Columna, 2010) i 'Hotel Indira' han passat quatre anys. És el lapse més gran entre una novel·la teva i la següent. És un renaixement, aquest llibre?
Per a mi ho ha estat, literàriament. Des del punt de vista comercial, ja ho veurem. Tal com estan les coses, si el llibre no funciona potser m'he de replantejar les coses i canviar de tema. Jo venia d'una certa frustració. Per sort, jo vaig descobrir què em passava, però en Nico no: tenia tema i personatges, però no sabia fer evolucionar les trames i havia de fer el pas racional de distribuir la informació. En comptes d'improvisar la història que escrivia, he volgut tornar-me en artesà. Ara confio més en els lectors. No escric d'una manera tan digressiva, tan personal ni centrada en les meves obsessions i referents. He volgut obrir la meva literatura com si fos un hotel o un restaurant. Oi que si obrís un restaurant hauria de pensar en el client? Com a autor volia fer un tipus de novel·la així. Per a mi va ser molt important conèixer tres novel·listes: Wallace Stegner, James Salter i Richard Yates.

El primer llibre de Wallace Stegner traduït va ser 'En lloc segur' (Asteroide, 2008). Després van arribar 'Ángulo de reposo' (2009) i 'El pájaro espectador' (2010).
Els he anat llegint en anglès, tinc un lector digital... Sóc lector de llibres electrònics perquè és més barat i perquè pots tenir els llibres quan vols. Si diumenge a la tarda tinc ganes de llegir alguna cosa, me la compro i ja puc començar la lectura automàticament. Jo llegia poc en anglès, i gràcies al lector digital m'hi he habituat.

També llegeixes francès.
Francès i italià. I del francès he traduït novel·les. Vaig passar uns mesos a Sicília d'Erasmus al 2003. Allà vaig aconseguir el carnet de conduir per 300 euros. Quan vaig tornar aquí em vaig adonar que no em servia de gaire... Catània era una cosa molt canallesca.

Vas debutar quan tenies 23 anys amb 'L'aire i el món'. Una dècada més tard, com creus que ha canviat la recepció de la literatura catalana?
Ha empitjorat. A mi m'és més fàcil trobar un professor a Alemanya que faci conferències sobre mi –i faci tres o quatre anys que em tradueixin– que no trobar un diari català que m'entrevisti o aconseguir ressenyes. Fa una dècada hi havia més interès pel que fèiem els que trèiem el cap. Potser ja sóc un nom gastat. O potser em van llegir fa cinc anys i no vaig caure simpàtic. Ara ja no és com al segle XIX: cada autor és un món, una visió, un pacte. Pots ser molt bo o molt dolent, però no pots dedicar-te a escriure paelles, perquè tothom les fa igual.

Escrius literatura d'autor.
No puc fer altra cosa. Faig el que puc amb les meves mans, la meva ment i la meva intel·ligència. Crec que 'Hotel Indira' és prou obert per interessar a molta gent. La literatura d'autor pot ser massa hermètica, postmoderna, que jugui massa amb el llenguatge o que faci massa ous de Pasqua: allò que només entenen un o dos. 'Hotel Indira' s'assembla més al 'mainstream' de Hollywood. Hi ha una trama lògica i conseqüent, un personatge fort principal, un arc temporal pensat.

Vas començar a pensar-hi en un hotel de Praga.
Sí [riu]. Era al 2005. Vaig anar-hi a llegir perquè acabaven de traduir al txec uns fragments de 'L'estupor que us espera'. Entre llibre i llibre, sovint en començava dos o tres. Tenia una imatge d'un personatge o una frase inicial i a partir d'aquí tirava milles. Si no planificava, arribava un punt en què el llibre –al cap de 20 o 30 pàgines– se'm moria a les mans.

El primer Nicolau era molt diferent?
S'assemblava al Nathanael de la sèrie 'Six feet under'. Veient-la em vaig adonar que podia fer una trama molt entretinguda basada en els personatges, sense grans esdeveniments. A 'Six feet under' hi ha també algunes coincidències més: un negoci familiar, un fantasma... Un tema que m'interessava eren aquelles persones que tenen 30 o més anys i es comporten com si en tinguessin 16. Això ho viu molta gent, ara: i el món els ho posa fàcil.

És la desubicació de la postadolescència, que es pot allargar fins als 40 anys, o més i tot.
Quan revisava el llibre va sortir la traducció catalana de 'Perduda', de Gillian Flynn. Al llibre en Nick té 40 anys, s'hauria de casar i tenir una carrera feta, però tothom l'apadrina encara com si fos un nen. En Nico de la meva novel·la tampoc sap gaire què ha de fer: es deixa remolcar pel que volen els altres. Això té els seus perills, esclar.

L'hotel de la teva novel·la es troba al poble imaginari de s'Enroc, lloc solitari durant els mesos d'hivern, amb només un bar obert.
El veler on viu en Nico és una metàfora de la seva vida estancada. Abans deia que el llibre 'Invisible ink' m'havia ajudat molt. N'hi ha un altre: 'Allò que Aristòtil pot ensenyar a un guionista'. Vaig estudiar Teoria de la Literatura i la Literatura Comparada i no em van ensenyar ni una mica de 'storytelling'. A l'Escola d'Escriptura ho fem, això, encara que a mi no em toqui: jo sóc professor de Novel·la II.

Quantes hores dediques el dia, a escriure?
Vaig acabar el llibre quan va néixer la meva filla. Ara tinc molt poc temps. Abans, però, estava pràcticament tot el dia escrivint. Tonteries, el que vulguis... Mentre no va arribar la crisi, escrivia un article cada dia. Tot això ha desaparegut: de tenir 30 encàrrecs al mes ara en tinc, com a molt, 10. He dedicat els últims dos anys a escriure 'Hotel Indira'. Vaig pensar que si no me'n sortia, em plantejaria tornar a Mallorca.

Escriure novel·les no surt a compte.
A mi m'hi ha sortit, en aquest cas. El Sant Joan és com si m'hagués tocat la grossa. Però en els premis no hi pots confiar.

Des de quan et vas començar a prendre l'escriptura seriosament?
Fa tant de temps que escric que no sé fer res més. M'hi dedico des que tinc 19 anys. Em vaig llicenciar en dret, vaig portar un judici i el vaig perdre. I era un judici de la meva pròpia família. No serveixo per fer absolutament res que no sigui llegir o escriure.

I a observar, no? El llibre és ple d'observacions.
La meva feina és fer diàlegs naturals, és aprendre a mirar bé les coses i a tenir molta memòria. Captar matisos. Els escriptors som caçadors de detalls. Em fixo tant en tot que puc trobar-me algú al metro i al cap de tres anys tornar-hi a coincidir i recordar-me'n: i tot, gràcies a haver-me fixat en el pentinat, en unes orelles especials, en la forma de la cara...

En el cas dels hotels, vas fer gaire treball de camp?
Tinc dos amics que hi treballen de recepcionistes.

El “tedi hivernal” hi és?
Sí. És la cosa que més em cridava l'atenció de la novel·la. Aquests dies me n'aniré a Mallorca, i passaré un parell o tres de setmanes al poble on passa 'Hotel Indira', i només hi haurà un hotel obert, el passeig estarà absolutament desert, la platja estarà plena de coses que ha portat la tempesta, dies freds. Serà un paradís desolat. Un lloc meravellós i a la vegada infernal. El tedi del recepcionista era una de les espurnes de la novel·la.

Deu haver-hi hagut també una petita investigació sobre els propietaris d'hotels i sobre com fan rutllar els negocis.
També conec un propietari, i li he fet moltes preguntes. Vaig llegir sobre el blanqueig de diners.

Les tàctiques de fer veure que hi ha hagut reformes, que hi ha hagut despeses...
...O que hi ha hagut més habitacions ocupades que les que deien. En un hotel és molt fàcil netejar diners, perquè pots simular que has tingut 40 hostes, quan en realitat n'hi havia quatre. El blanqueig de diners el va inventar Al Capone: feia veure que a les bugaderies hi havia molts clients quan era mentida. Per això la màfia va construir Las Vegas, perquè als hotels i als casinos es podien blanquejar diners fàcilment.

A la novel·la l'hotel Indira està amenaçat per una cadena hotelera, Paradisus. El seu propietari, Eduard Vadell, fa tots els possibles perquè l'Indira sigui una peça més del seu hòlding.
L'Eduard té la feina d'absorbir l'hotel, i pot fer tota una sèrie de coses que no són il·legals, però sí immorals, perquè el tiet d'en Nicolau es rendeixi. En Vito Corleone deia el següent: “Podem forçar que diguin que sí”. A 'Six feet under' també hi ha una multinacional que es vol menjar la funerària dels protagonistes. M'interessava la idea d'un assetjador, d'algú que fot marro i que permet que la trama funcioni a base d'atacs i de contraatacs. Això és Shakespeare, també! [riu] Una de les coses que faig abans de començar a escriure és rellegir els textos que m'han semblat més extraordinaris: 'Hamlet', 'El rei Lear', 'El Gattopardo' i 'Madame Bovary'. Les trames es construeixen bàsicament dividint entre protagonistes i antagonistes, i l'acció avança a partir d'atacs i contraatacs. Dit així sembla molt senzill, oi? La gràcia és saber-ho fer sense que es noti.

Per l'hotel han passat, en principi, una sèrie de personatges reals que hi han viscut històries curioses. Passa per exemple amb l'estada de Romain Gary, que està molt enrabiat perquè intueix que la seva dona, Jean Seberg, li fa les banyes amb un actor de Hollywood durant el rodatge que estan fent en aquells moments.
Aquesta història és autèntica, encara que no es donés a l'hotel Indira, sinó a l'hotel Formentor. La pel·lícula que rodaven Eastwood i Seberg era 'La llegenda de la ciutat sense nom'. A la pel·lícula hi ha dos homes enamorats de la mateixa dona: aquest argument prefigura també el d''Hotel Indira'. No he volgut incloure una gran quantitat de personatges reals perquè si no la novel·la se m'hauria desmandat. Hi ha Romain Gary, Lee Van Cleef i dos grans escriptors mallorquins, Baltasar Porcel i Llorenç Villalonga.

Porcel i Villalonga són les dues grans posicions mallorquines del segle XX cap a la novel·la.
Totalment d'acord. Jo les volia conciliar en aquesta novel·la. Villalonga és un autor cartesià. Les seves novel·les són rellotges, estan pensades com a obres de teatre neoclàssic, com Racine o Molière. Estan dividides per actes, i tot passa en una unitat de lloc, d'espai i de temps. Aquesta lliçó no la va aplicar mai Porcel. Ell feia novel·les magmàtiques, amb poesia i grans personatges. Jo vaig buscar una tercera via, ni la novel·la desbocada, poètica i boja de Porcel ni la novel·la totalment cenyida i estricta de Villalonga. 'Hotel Indira' és també un mite d'un lloc, com 'Bearn', que s'esfondra sobre ell mateix. Una cosa és buscar les connexions amb el llegat mallorquí, l'altra és ser-ne digne... Això ja no ho puc decidir jo.

Com a lector, suposo que a Porcel continues considerant-lo tant com quan vas començar.
Sí, però crec que avui hem de fer coses que s'assemblin a una trama ben construïda. El lector vol això, i jo com a autor vull això: em permet pensar una estructura i uns temes, i fer-los recurrents. De moment, la resposta que he rebut és que el llibre ha fet gaudir més els lectors que altres novel·les meves. Pot ser que això impliqui més immaduresa per part del lector? Pot ser.

Fas servir la trama com a ham, per portar els lectors cap als teus interessos? Penso, per exemple, en aquella traducció del poema 'El voltor' d'Hilaire Belloc. O la traducció de 'That's life', de Sinatra.
Sí, esclar. Sinatra diu “he fet de titella, de captaire, de pirata, de poeta, de peó i de rei”. I al final diu que si arriba el mes de juliol i no arriba res de vibrant, es doblegarà sobre ell mateix i morirà. Això és la història de la novel·la, també! Ha estat tan difícil muntar totes aquestes peces i fer-les encaixar ha estat difícil, i no sé si me'n sortiré una altra vegada.

T'ha deixat esgotat, 'Hotel Indira'?
Tenia tantes peces en joc que no sé si en trobaré tantes una altra vegada i les podré tornar a quadrar. Però també és veritat que no sé fer res més.

Un dels encapçalaments de la novel·la és de l''Hotel Savoy' de Joseph Roth: “Per a tots era una desgràcia l'Hotel Savoy, i ja resultava impossible distingir entre l'home i la desgràcia”.
Em va donar la idea de l'hotel com a mite, com a lloc on no deixen d'entrar i sortir personatges. Ell fa una trama més de vodevil, i jo això intento cenyir-ho a les parts en forma de dietari. Més que Joseph Roth, el gran nom que m'ha inspirat és Philip Roth. Igual que amb Porcel, sense Philip Roth no hauria entès la novel·la com l'entenc.

En la gestió del temps, en alguns moments la vaporositat en què els personatges estan immersos em recorda 'El gran Gatsby', de Francis Scott Fitzgerald. Quan mires els fets pots fer una línia cronològica, però mentre llegeixes el llibre et trobes immers en un recorregut temporal quasi fantasmagòric. Això lliga amb l'atmosfera del llibre de Fitzgerald.
Hi ha un moment en què en Nico compra llibres per internet amb una targeta robada. La llista d'adquisicions és com si fos la recepta per escriure 'Hotel Indira': hi ha els 'Assajos' de Montaigne, hi ha Romain Gary, 'Bartleby, l'escrivent', de Herman Melville, 'El gran Gatsby', de Francis Scott Fitzgerald i 'Les relacions perilloses', de Choderlos de Laclos, que prefigura una mica com acabarà la novel·la. Gatsby té un gran ressentiment de classe, igual que en Nico. A més, en Nico i en Vadell són el mateix, i això ho han captat molts pocs lectors: a través de l'art, en Nico vol crear el seu sistema de valors igual que fem tots els autors, però està igualment ansiós, nerviós i insegur per ser reconegut, igual que passa amb l'home de negocis.

En Vadell té molt d'èxit, fins i tot amb aquell pamflet empresarial.
Sí! [riu] I té molts seguidors de Twitter, i milers de visites als vídeos que penja a través de YouTube. Tots dos volen tenir un paper social rellevant. Hi ha una escena en què una noia visita l'hotel i reconeix en Nico perquè l'havia anat a veure recitar. Li diu: “Hem vingut a escoltar en Vadell”. I afegeix, de passada: “Ell sí que és un crac”. Això el mata.

És el moment en què l'ego s'enruna.
Jo ho veig en el món dels escriptors. On sóc? Què he de fer? Com puc figurar? Aquestes són preguntes freqüents en la nostra professió. Els escriptors ens hauríem de regir per uns principis morals diferents, però estem tan enfebrits... i tenim les mateixes preocupacions que un treballador d'una multinacional que està pendent d'un ascens.