EL LLIBRE DE LA SETMANA
SIMONA ŠKRABEC

Meditacions sobre la frustració i les seves conseqüències

Maria Mercè Marçal denuncia en el seu assaig Meditacions sobre la fúria que a les dones se’ls negava sistemàticament el dret de parlar. Sense possibilitat de paraula quedaven petrificades en el dolor com la dona de Lot o bé produïen “el so inarticulat, l’esgarip, el xiscle” que caracteritza les fúries. Aquests “personatges repulsius, horripilants” són una advertència: qualsevol que s’atreveixi a parlar dels fets infames serà vist com un monstre incapaç de comunicar res.

A En la pell de l’altre Maria Barbal aprofundeix la línia traçada per Marçal en una direcció inesperada. Barbal retrata les reaccions davant les ferides impossibles de cicatritzar i mostra com el patiment no necessàriament augmenta la sensibilitat, sinó que pot impulsar les persones a protegir-se amb pell de rinoceront. La figura central del llibre, la Ramona, vol oblidar que mai no ha sigut estimada i per això tot gira al voltant de la necessitat d’autoengany i d’autoafirmació. Aquest retrat d’una personalitat patològica és especialment colpidor perquè l’autora mai perd l’empatia amb la seva protagonista i aconsegueix que els lectors acompanyem la Ramona com a còmplices, som seduïts per ella.

La filla de la Ramona, la fràgil i tímida Isolda, és en canvi un exemple de resiliència, capaç d’assumir les condicions emocionals més dures, de convertir cops en abraçades, de buscar suport on n’hi hagi, teixint així una xarxa de solidaritat que no es basa pas en la família tradicional, sinó en personatges com la seva entranyable àvia postissa Lolín, una altra figura per afegir a la galeria de destins oblidats que Barbal reintegra a la història d’aquest país.

Preservar les aparences

L’escriptura de Barbal potser és fàcil de llegir, però tot l’entrellat és molt difícil d’entendre, cal invertir-hi esforç i dedicació. Barbal no construeix cap trama amb suspens, sinó que busca la visió “d’una companyia de teatre reposant dins d’un escenari a mig desmuntar”. Els seus caràcters no són ni pretenen ser figures versemblants, l’acció s’enfila sovint per uns viaranys impossibles, les interrupcions i incoherències són freqüents. És per això que no s’hi val a llegir En la pell de l’altre com un guió de telenovel·la. Els salts bruscos i l’escriptura sincopada són un mitjà per forçar el lector a participar activament en la construcció del relat, de situar els personatges, d’arribar a unes conclusions complexes, matisades. Alhora Barbal obliga a pensar també en la mateixa naturalesa de la literatura perquè tot autor és finalment un “impostor” que parla en nom dels que no tenen veu i pretén commoure igual com la Ramona en les conferències organitzades per Memòria i Llibertat.

En la pell de l’altre és, a més, un comentari oportú sobre l’efervescència nacional que viu Catalunya. La necessitat d’admirar figures impol·lutes i de deixar-se endur per discursos elevats és imperiosa i avui el deix èpic es nota arreu. L’incident que va inspirar la novel·la és sens dubte el cas d’Enric Marco, que encapçalava l’Amical de Mauthausen sense haver estat mai internat en cap camp nazi. És una anècdota menor de la qual ja no queda cap rastre. Un altre cas, el de Jordi Pujol, en canvi, confirma durament la diagnosi feta per Maria Barbal que la gran malaltia de la postguerra continua sent el pacte de silenci. Tot s’hi val mentre puguem preservar les aparences...

El preu que ha de pagar un poble traumatitzat -com ho són en certa manera tots els pobles d’Europa, perquè l’impacte del segle XX no va estalviar ningú, ni els grans ni els petits- és que davant el dolor l’home es plega, oblida, busca solucions fàcils. El premi va per això sempre al millor orador, a aquell que manté els ànims alts com la Marquesa de Barbal, convertida en pura superfície, en el mirall que reflecteix només allò que la gent vol sentir. Som nosaltres els que creem els nostres propis ídols. Una societat madura i cohesionada més val que no aposti per l’èpica, sinó que ha d’assumir un passat normal, on infàmies i enganys sovintegen, i on no hi ha certament necessitat de cap heroi.