Un artista amb una imaginació delirant, que observa el món amb una perspectiva crítica però benèvola, humorística, acostumat a dir-hi la seva en els encàrrecs compromesos, que respecta la tradició però no la venera, que innova i experimenta, que crea el seu propi univers, surrealista, fantàstic. Sí, això s’adiu molt amb el Bosch, però també podria dir-se de Max, un autor que sempre, però sobretot en les últimes dècades (Nosotros somos los muertos, Bardin, Vapor... ), ha anat creant un imaginari fantàstic ple de personatges plenament boschians. “Es veritat que m’hi sento identificat, en tot menys en el mestratge, perquè no li arribo a la sola de les sabates... però crec que puc entendre el món del Bosch”, explica aquest artista nascut com a Francesc Capdevila (Barcelona, 1956) que acaba de presentar El tríptico de los encantados (una pantomima bosquiana), el primer còmic de la història que edita el Museu del Prado, un centre que a finals de mes inaugurarà una gran exposició del Bosch amb motiu dels 500 anys de la seva mort.

El Prado editant un còmic? Doncs sí. “Em van trucar per dir-me que hi havia aquesta possibilitat. «T’interessa?» I vaig posar-me a treballar de seguida, documentant-me i pensant com ho faria, encara que l’encàrrec no es va concretar fins al cap d’un mes i mig, quan finalment vaig poder parlar amb el director i ja hi vaig anar amb una idea feta”, recorda. L’opció de Max ha estat radical, d’una depuració de llenguatge i guió que posa la pell de gallina. “El que no podia fer era imitar la seva estètica. Per això vaig eliminar el color i els paisatges i em vaig centrar en els personatges, donant-los moviment”, explica.

Va descartar fer la biografia del pintor -que d’altra banda és gairebé tan misteriosa com els seus quadres- per centrar-se en tres de les grans obres que té el Prado: Extracció de la pedra de la bogeria, Les temptacions de sant Antoni Abat i El jardí de les delícies. “Són quadres que em cridaven l’atenció per diverses coses i en els quals veia el Bosch en diferents moments de la seva vida. Penso que els artistes ens autoretratem quasi sempre en més o menys grau a les nostres obres. I vaig assumir que en un dels personatges d’ Extracció de la pedra de la bogeria s’hi reconeix. El veig com aquell home que demana que li treguin la pedra, però el que al quadre anomenen bogeria ho he convertit en fantasia, en imaginació -diu Max-. Als artistes tenir tanta imaginació ens provoca problemes perquè ens fa estar absents, dificulta la relació amb la vida quotidiana, i et passes el dia perdut en els deliris que tens dins del cap. Puc entendre que vulguis que et treguin la pedra, que et tornin una persona més normal”.

Una pedra i mil detalls

Al llibre -que dijous van presentar a la llibreria Laie el mateix autor i l’escriptor Javier Pérez Andújar- s’enllacen tres històries a partir dels tres quadres que centren la trama. El que ve ara és un espòiler: un home demana ajuda desesperat perquè el cap li explota i un metge una mica boig -amb un embut al cap- s’ofereix a operar-lo. Li extreu una pedra rodona que finalment una garsa s’emporta volant, i la deixa caure als peus del sant eremita, que descobreix que és un ull que no mira sinó que permet veure a través seu. El que veu és un carrusel amb tot de personatges estrafolaris extrets la pantomima del món, sempre circular. L’home es desperta. Busca la pedra. La necessita.

Aquest resum matusser no inclou els mil detalls, lectures i relacions que hi ha al llibre de Max. “No hi ha cap traç, cap línia, que no respongui a una intenció, tot està pensat -afirma-. És un llibre mig buit, amb més blanc que tinta, i el poc que hi ha dibuixat ha de significar molt”.

Més enllà del divertimento de fer un On és Wally? buscant els personatges que apareixen a la seva cavalcada a El jardí de les delícies -molts situats a l’ala de l’infern-, el llibre no és només una interpretació documentada i personal de l’obra del Bosch -que Max no veu com un pintor moralista sinó com un heterodox que s’escapa com pocs de les regles del seu temps-, sinó també una reflexió sobre el món d’avui. “És un còmic del segle XXI, i per molt que la referència sigui un autor del segle XV hi ha temes que no han canviat en el fons”, diu Max.

La radicalitat dels blancs, del color -només es permet un salmó pujat- i dels mil enigmes que ha amagat al llibre contrasta amb l’expressa voluntat de fer-lo en format còmic clàssic. El codi clàssic a l’hora de representar moviment, expressions, sentiments: “Tinc el compromís de fer un còmic d’avantguarda, d’obrir camins, de buscar coses noves, però tenint molt clar el rerefons dels clàssics, des de Little Nemo fins a Vázquez. És una manera de fer còmic que no vull perdre”. De moment, reconeix, és si no l’obra sí l’encàrrec de la seva vida, però ja està pensant en el projecte que va deixar a mitges ara fa sis mesos quan va caure-li l’encàrrec del Bosch. Encara serà més radical. “M’he posat el repte de fer un llibre sense regles, sense narrativa, una articulació de seqüències i coses relacionades totes elles amb el dibuix, des del paleolític fins a Duchamp. Ni jo mateix sé com acabarà”, adverteix Max.