La mort, divendres passat, de l’autora de Matar un rossinyol als 89 anys ens ha recordat el soroll de fa uns quants mesos arran de la publicació de Vés i aposta un sentinella, la seva segona novel·la, l’any passat. Vam assistir un cop més al rebombori mediàtic farcit d’interessos que acompanya decisions editorials poc clares. Ja hem superat els escrúpols a l’hora de no respectar les darreres voluntats. Es diu -i probablement, no sense raó- que si haguéssim fet cas dels rampells de determinats autors en el llit de mort, a hores d’ara la humanitat s’hauria perdut obres senceres de la magnitud de les de Kafka, per exemple. Però que consti que tan sols és un exemple reeixit. La majoria de vegades no és així. Els casos de publicació de darreres novel·les inacabades és usual i respon als interessos econòmics dels hereus i dels editors. No es fa cap favor a la memòria literària de l’autor. El cas de Nabokov és més patètic: els hereus no solament van forçar la publicació del material inacabat desobeint les ordres de l’autor (L’original de Laura ), sinó que van aprofitar per vendre’s fins i tot les fitxes on havia establert l’esquema de la novel·la.

NECROFÍLIA INTERESSADA

Harper Lee, que va mantenir en vida una actitud d’allò més digna i lògica pel que fa a la seva no-carrera literària, estava reclosa en una residència d’ancians del seu poble i no sembla que pogués fer gaire res quan el seu voraç agent va convèncer el món mundial que havia “descobert” una altra novel·la de l’autora que, a més, estava relacionada amb la seva única publicació, Matar un rossinyol. Gairebé donaven a entendre que n’era la continuació. Tot el món, literalment, es va bolcar a comprar-ne els drets. Després es va saber que només es tractava del primer esborrany d’una novel·la a partir d’un capítol de la qual l’autora escriuria més tard Matar un rossinyol. I no s’havia descobert res. Sempre hi havia estat. Un cop venut i revenut el material ja no calia amagar-ne la procedència. I el mateix agent que va fer aquesta operació ha estat l’encarregat de donar la notícia de la mort de la seva representada, tot remarcant, per si algú se’n malfia, que l’havia vista eixerida com un pèsol feia una setmana. O sigui, que aquí ningú no la va manipular ni se’n va aprofitar. Cas tancat. Busquem-ne un altre.