Barcelona

Martin Amis: “Auschwitz va ser un mirall màgic que et mostrava com eres realment”

'La Zona d’Interès' significa el retorn a un escenari explorat literàriament per Martin Amis amb anterioritat, el camp de concentració d’Auschwitz en plena Segona Guerra Mundial

“Auschwitz va ser un mirall màgic que et mostrava com eres realment” / FRANCESC MELCION Zoom

La Zona d’Interès podria fer al·lusió a algun d’aquests estranys i indesxifrables índexs econòmics que durant la crisi han omplert pàgines i pàgines de tota classe de publicacions. No obstant això, significa el retorn a un escenari explorat literàriament per Martin Amis amb anterioritat, el camp de concentració d’Auschwitz en plena Segona Guerra Mundial, entre el 1942 i el 1943, quan el Tercer Reich començava a trobar els primers obstacles seriosos al front de Stalingrad. Si La flecha del tiempo (1991) explicava, en un imaginatiu flashback, la vida d’un metge nazi, aquí indaga en l’enamorament entre Angelus Golo Thomsen, nebot del jerarca Martin Bormann, i Hannah Doll, esposa del comandant del camp de concentració -el maníac Paul Doll-. Hi ha un tercer personatge important, el jueu Szmul, presoner que es dedica a matar, saquejar i cremar com a membre del sonderkommando els companys que arriben en tren.

Per què ha reincidit en un escenari tan angoixant com el d’Auschwitz? Quines raons l’han portat a escriure sobre el tema?

No escric novel·les per cap raó concreta: el meu cap no funciona així. Comparteixo aquella sensació misteriosa que tenen altres autors que et porta a creure des del subconscient que has d’explorar un tema concret. Comences a escriure com si recordessis un somni i en cap cas pots pensar que el material es convertirà en conte, nouvelle o novel·la. Un assumpte tan incommensurable com l’Holocaust dóna per infinits projectes. Hi ha un moment, però, que t’adones que estàs escrivint sobre allò i t’intimida. Et preguntes: “Me’n sortiré?”

¿Això li ha passat aquesta vegada?

Em va passar sobretot quan treballava en La flecha del tiempo. En aquest cas no vaig arribar a creure que el tema em superava. El procés d’escriptura no va ser traumàtic. Així i tot, sé que quedaria més bé dir que mentre escrivia La Zona d’Interès tenia... tendències suïcides. No?

Els oficials de les SS vivien amb les seves famílies als camps. Feien sopars, anaven al cinema i al teatre, organitzaven balls i celebraven efemèrides

Llavors, què li interessava aquí?

M’interessava el dia a dia dels que van viure aquella situació.

Des de la part dels botxins...

Quan vaig saber que els oficials de les SS vivien amb les seves famílies als camps vaig començar a reconstruir com podia ser la seva quotidianitat. Em va sorprendre descobrir que fins i tot tenien una vida social ben rica. Feien sopars, anaven al cinema i al teatre, organitzaven balls i celebraven efemèrides. Les interaccions que jo havia d’investigar eren íntimes: la relació de pares i fills, els processos de seducció, l’adulteri i les enveges. L’extermini es compaginava amb les obligacions com a pare i com a marit. La gran pregunta del llibre és: ¿pot sobreviure l’amor en un lloc com un camp de concentració?

Els nazis creien que amb l’Holocaust farien negoci. Fins i tot alguns dels evacuats acabaven pagant els bitllets de tren que els portarien fins al camp d’extermini

¿Creu que posar l’accent en l’amor és un dels punts més polèmics de la novel·la?

No sé si és polèmic però és el nucli de La Zona d’Interès. L’escena inicial del llibre conté tota la novel·la. Explico com un home jove, el Golo Thomsen, veu una dona -la Hannah- i sent una gran atracció cap a ella. Ell la veu mentre camina amb les filles. L’escenari que elles travessen conté un carro de cavalls, el pal de maig [que es feia servir per a les celebracions], una bomba d’aigua i també una forca amb rodes. Aquest és l’únic element pertorbador. L’escena inicial és d’amor i també és important que acabi incomodant el Golo.

El lector coneix de seguida l’extermini sistemàtic que el Tercer Reich practica en camps com Auschwitz. Per molt que s’hagi explicat, és esgarrifós constatar una vegada més que rere l’Holocaust també hi haguessin motivacions econòmiques.

Els nazis creien que amb l’Holocaust farien negoci. Eren molt conscients dels diners: Alemanya era un estat i una potència industrial massa petita per conquerir Europa i, més endavant, el món. Pretenien dominar tot el planeta. Era una bogeria: fins i tot alguns dels evacuats acabaven pagant els bitllets de tren que els portarien fins al camp d’extermini. A l’Alemanya del Tercer Reich el valor de la mort va créixer fins a límits insospitats. Recordem la conferència de Wannsee al gener del 1942: va ser llavors que es va decidir el genocidi de tots els jueus europeus. Era una brutalitat. Una mica abans s’havia aprovat el pla de la fam: els nazis pretenien matar de gana 30 milions de russos quan haguessin completat la invasió de la Unió Soviètica!

Narrar la vida del camp amb tota classe d’obscenitats hauria sigut una opció. La novel·la defuig ser explícita, ¿hi està d’acord?

Sí. L’Szmul, que es troba en una situació “explícita” [matar i cremar jueus], és el narrador en els capítols més curts. Si escrius sobre l’horror i el mal, és millor no dedicar-hi gaire espai: no es tracta d’enumerar les brutalitats, una rere l’altra, sinó més aviat suggerir-les. Això es pot veure quan la Hannah diu al seu marit que no pot suportar l’olor que fa el camp: llavors el Paul Doll se sent molt incòmode. Dos grans escriptors que han tractat l’Holocaust em van fer saber que, tot i que creien que cap llibre que parlés de l’extermini els podria sorprendre, van quedar tocats pels detalls domèstics de La Zona d’Interès. El que realment impressiona és que el Paul hagi de donar explicacions a la seva dona sobre aquella pudor que senten. Que hagi d’admetre que és l’olor dels cossos incinerats.

Al costat d’això, el Golo i la Hannah s’escriuen missatges secrets. La seva història creix amb sofisticació.

Les cartes eren una manera de posar en marxa la relació, que creix després que el jardiner dels Doll, el Bohdan, desaparegui. La història de l’hivernacle la vaig trobar en un llibre de Joachim Fest, La cara del Tercer Reich [1963]. Em va semblar tan rica en detalls que l’havia d’incloure al llibre.

També és monstruosa. El Paul ha intentat forçar la dona a l’hivernacle, ella li clava un cop de puny i ell surt d’allà dins amb els pantalons abaixats. El jardiner té tan mala sort de veure com ensopega, cau i plora.

Això el condemna, perquè tal com li diu després al Golo un amic seu, ha vist l’amo en una situació ridícula. L’ha pogut veure a terra, com un presoner qualsevol. I a sobre plorant. Per això ha de morir.

¿Se la jugava incloent situacions en un primer moment hilarants com aquesta?

Fer riure no implica ser divertit. Podem riure’ns dels altres i ridiculitzar-los. Sempre tinc present que el primer que prohibeixen els règims dictatorials és l’humor. Es pot fer més mal a un dels teus personatges ridiculitzant-lo que aplicant-li un càstig moral. Un aspecte crucial que va enfonsar els nazis va ser que els va perdre la irracionalitat i el brutalisme. Se’ls en va anar tot de les mans des que van conquerir Polònia i la van massacrar.

Les nenes dels Doll tenen una tortuga. El pare diu que el jardiner l’ha matat -tot i que és mentida- i a continuació els regala un poni.

Al llibre surten diversos animals, com ara el gat Maksik, que es dedica a matar les rates del pis on viu el Golo; ocells que sembla que sempre estiguin al mateix punt del cel, volant en cercles; la tortuga assassinada, i el poni malaltís. Tots volen mostrar que la natura s’ha pervertit a la Zona d’Interès. Passa el mateix amb les mencions a aquell mirall màgic que et diu com ets. Auschwitz va ser un mirall màgic que et mostrava com eres realment. El camp de concentració t’obligava a plantejar-te preguntes punyents sobre com reaccionava la teva ànima en situacions límit.

Fer riure no implica ser divertit. Podem riure’ns dels altres i ridiculitzar-los. Sempre tinc present que el primer que prohibeixen els règims dictatorials és l’humor

En segon pla trobem personatges monstruosos com Ilse Grese, la Bella Bèstia.

Grese està basada en dues dones que van existir realment: Irma Grese i Ilse Koch, que es dedicava a matar presoners com a diversió. L’Ilse té el mateix final que l’Irma. Quan mor a la forca té només 22 anys. Jo crec que les dones són més agradables, més sensibles i més compassives que els homes pel fet que són capaces de donar a llum. Però a Alemanya algunes d’elles es van deixar portar per la bogeria nacionalsocialista. La majoria de dones alemanyes s’haurien casat amb Hitler, era un model encara que fos baixet, tingués un alè fètid i una sexualitat dubtosa.

La Zona d’Interès és un espai en què el crim és la norma. Hi ha milers d’assassinats al dia. I al mateix temps, els que maten tenen “les ànimes mortes”: l’Szmul és un dels botxins.

Vol deixar testimoni de la seva barbàrie escrivint què ha fet i per què. Quan els aliats van entrar als camps van trobar missatges com el de l’Szmul amagats en ampolles o en botes. Era esfereïdor. Al mateix temps l’Szmul és un dels personatges més humans de la novel·la. Un dia que es troba amb la Hannah es posa a plorar perquè li ha dit una cosa extraordinària. Resulta que aquesta meravella és “bon dia”. S’emociona perquè per primer cop en molt de temps se l’ha tractat com un ésser humà.