ELS LLIBRES I LES COSES

Martin Luther King traduït per Terenci Moix

Martin Luther King traduït per 
 Terenci Moix / AFP Zoom

El 4 d’abril del 1968 Martin Luther King era assassinat a Memphis. Uns mesos després esclatava el Maig francès i, com un dominó, un seguit de revoltes paral·leles: Berkeley, la Primavera de Praga, els Jocs de Mèxic... La Catalunya antifranquista no era aliena a aquella efervescència. Terenci Moix, que aleshores tenia 26 anys i ja havia començat a publicar, va traduir aquell mateix 1968 El crit de la consciència, últimes xerrades de Luther King pronunciades a la Canadian Broadcasting Corporation uns mesos abans que li seguessin la vida. Un testimoni que ara recuperen l’Institut Català Internacional per la Pau i Angle Editorial, amb pròleg de Vicent Martínez.

Eren els anys, també, en què Xesco Boix cantava l’espiritual negre, basat en el cas de Rosa Parks, que testimoniava la lluita contra la segregació: “Si no em trobes darrere l’autobús, i no em trobes pas enlloc, oh, oh, oh / vine cap al davant de l’autobús / em trobaràs allà”. La lluita no-violenta pels drets civils i contra el racisme que encarnava un Luther King que el 1963 havia reunit 250.000 manifestants a Washington -mesos després seria assassinat Kennedy- i el 1964 havia rebut el Nobel de la pau, es vivia aquí com un exemple inspirador en el combat contra la dictadura que ja havia donat peu, entre d’altres fites, a la Caputxinada del 1966. Cal recordar que Luther King, nascut a Atlanta el 1929, era pastor protestant, fill i nét de pastors de l’Església baptista d’Ebenezer.

El decisiu influx de Gandhi, la concepció antiracista paral·lela a la lluita contra la injustícia econòmica, la desobediència civil, el refús de la Guerra del Vietnam i les armes nuclears, i l’emmirallament en Jesús a través d’un discurs de reconciliació apareixen en aquests textos, darrer llegat d’una figura universal. “La qüestió no és si serem lliures, sinó de quina manera ens guanyarem la llibertat”, diu Luther King per frenar l’odi contra els blancs i presentar el seu ideari no-violent. Sobre la seva implicació anti-Vietnam: “He lluitat massa contra la segregació per acabar, ara, segregant la meva responsabilitat moral. La justícia és indivisible”. Comparteix la lluita contra el comunisme, però no des de la guerra: “Les nacions del món occidental, que van fer néixer l’esperit revolucionari del món modern, s’han convertit en els estats més antirevolucionaris. Aquesta circumstància ha aconseguit que molta gent arribi a creure que l’únic moviment que té un esperit revolucionari és el marxisme. Amb tot, el comunisme és un judici contra la nostra gran fallada de crear una democràcia autèntica i de continuar la revolució que havíem començat”.

Luther King també es distancia tant del radicalisme armat del Che com de l’evasió hippie, moviment que creu que serà passatger: “No poden sobreviure, perquè la fugida no és cap solució”. I tanmateix: “Dels hippies en podem aprofitar la visió de la pau, a més del sentit de la bellesa, de la bondat i d’aquells dons únics que cada home conserva al fons de l’esperit. Dels radicals en podem aprofitar el desig encès d’actuar urgentment, l’acceptació d’una necessitat d’acció directa i col·lectiva i la imperiositat d’estratègia i d’organització”.

El llibre acaba amb un sermó nadalenc. “Al món no hi haurà pau fins que els homes i les nacions acceptin l’afirmació de la doctrina de la no-violència [...]. No puc odiar, jo, perquè he vist massa odi reflectit als rostres [...], l’odi és una càrrega massa feixuga per suportar-la [...]. No col·laborar amb el mal és una obligació moral tan important com la de col·laborar amb el bé”.